Qui ho hauria d'haver dit, fa quatre dies, que acabaríem la setmana amb Govern a Catalunya i sense a Espanya. Ironies de la vida? Justícia poètica? Karma? Digueu-li com vulgueu, que la realitat, si res no la capgira, serà aquesta, i l'evidència no es pot negar.
Fer fora personatges tan sinistres i tan cruels com Sáenz de Santamaria, Montoro, Zoido, Dastis, Català, De Cospedal, o el propi Rajoy és una satisfacció enorme per a milers i milers de català que els hem patit, i de quina manera, durant anys. Veure passar el cadàver polític de l'enemic sempre ens dibuixarà aquell somriure de comiat al cinisme i a la simple voluntat de revenja i d'aniquilació social, no ens enganyem.
Però, atencio. Que l'eufòria de l'adéu no ens enlluerni. El que ve és tot un misteri, però si ens hem de guiar per les seves accions i declaracions dels darrers mesos, o anys, no té per què ser millor. Un socialisme que no s'ha estat d'anar de la mà de PP i Ciutadans no és cap alternativa engrescadora, ni molt menys. És un recanvi, ara mateix, i ben poca cosa més. D'altra banda, molt em temo que amb aquest nou escenari, sense Rajoy ni Puigdemont (ni els seus respectius governs) ha començat la voladura controlada del famós procès i d'aquella imaginada república, de la qual tothom en parla, però que ningú no ha vist per cap lloc. Una voladura controlada per desmuntar què i per construir, sobre la runa, què? Aquesta és la gran pregunta. La resposta, permeteu-me la manca d'entusiasme, fa tuf d'antic oasi. I és que ja sabem que de vegades cal canviar-ho tot perquè res no canvïi.
Avui, satisfacció pels que se'n van -això no ens ho podrà treure ningú-, potser fent que el seu últim acte de govern sigui ordenar la publicació al DOGC del nou Govern (un altre bon exemple, de justícia poètica, de karma o de simple ironia), però dubtes, moltíssims dubtes sobre els que enceten mandat allà i aquí.