Canvi de plans sobtat dissabte a la tarda. Va sorgir l'oportunitat de fer un cangur a la nostra estimada gosseta Laika (bé, és dels meus pares, però és una mica de tots) i, com que tampoc ens convencia gaire l'oferta cinematogràfica, vam decidir quedar-nos a casa i muntar-nos-hi la sessió amb ella. Segurament per això, la pel·lícula escollida va ser “Sempre al teu costat, Hachiko”. D'acord, sí: abusa de l'almívar com una mala cosa, però era el dia perfecte per gaudir de les peripècies del gos més fidel que la història recorda. Tot i que això és una redundància: els gossos són fidels per naturalesa; la nostra, també, i jo sempre he pensat que com a espècie no ens els mereixem. Definitivament, els gossos són millors que moltes de les persones que conec. De manera que, posats a veure una lloa a l'espècie canina, dissabte era el dia. Vam plorar de gust (sí, què passa?) quan en Hachiko agraeix a la filla del seu amo que el deixi marxar perquè pugui esperar-lo eternament. No és una gran pel·lícula (el guió és prim i inconsistent i Hallström abandona la seva habitual traça recorrent al final a efectismes que li són impropis), però a qui li importa mentre acarones l'amor quadrúpede de la teva vida?
I, parlant de fidelitats, diumenge adéu sonat a Iniesta. I aquí, com un Quim Torra qualsevol, em toca disculpar-me (els catalans sempre estem a punt per fer-ho; els altres, mai) per coses escrites en el passat. Després de la desfeta de Roma, la meva emprenyada monumental em va portar a traspassar una línia vermella: vaig criticar Don Andrés, i vaig expressar que m'havia molestat que es fes l'ofès amb la seva substitució després d'haver fet un partit horrorós. Va ser un error, i el rectifico: el seu gest no va ser de retret, sinó d'impotència. Aleshores no ho havia dit, però el manxec ja sabia que aquell seria el seu últim partit europeu, i el somni d'emular Xavi i acomiadar-se amb el triplet s'esvaïa. Però ahir va quedar clar que si una cosa no ha estat Iniesta és egoista: l'aclamació de l'afició i les llàgrimes dels seus companys demostren que, en aquesta vida, tothom té el que es mereix. Iniesta ha passat pel Barça deixant només coses bones. Iniesta és sagrat; i el record de Stamford Bridge, inesborrable.