Grans moments, els que es van viure ahir durant l'acte de celebració de Sant Raimon de Penyafort, patró dels col·legis d'advocats catalans, si no vaig errat (amb això de la justícia, em perdo), quan el president del Parlament va prendre la paraula i, en un discurs breu i contundent, va denunciar la repressió política que patim i l'existència de presos i exiliats polítics, per obra i gràcia d'una part de la maquinària judicial al servei d'una determinada ideologia de poder. El resultat? Gent ofesa abandonant la sala a mitja intervenció i no pocs retrets. I no poques adhesions i complicitats, també.
Ben mirat, el president Torrent no va dir res que no diguin cada dia un bon grapat de mitjans de comunicació nacionals i internacionals i que no pensem milions de persones. Però, és clar, quan allò que sap tothom ho diu la màxima autoritat avui present a Catalunya, i ho fa davant d'algunes persones directament implicades en els comportaments que denuncia, arriba el moment, per a alguns, de perdre fins i tot les formes, fotre puntada a l'educació, al protocol i al respecte institucional, i marxar. Es veu que hi ha gent acostumada a escoltar només allò que els agrada.
I per una vegada, i sense que serveixi de precedent, em va semblar més digna l'actitud del ministre Català, que va mantenir-se al seu lloc durant tot l'acte i que es va despatxar a gust un cop acabat, en exercici de la seva llibertat d'expressió, aquella que el seu govern nega a tanta gent i de manera tan indiscriminada i tan cruel.
Torrent va marcar el camí del que haurien de ser tots els actes públics fins que no es restitueixin la legalitat i la normalitat a casa nostra, perquè no podem fer com si no passés res mentre la repressió segueix ocupant-ho tot. Farien bé de prendre bona nota molts alts càrrecs del país que sigui per instint de supervivència, per pur egoisme o per mediocritat i covardia directament, ofenen dia sí i dia també tot allò que representen. Però, és clar, la dignitat és individual, i cadascú té la que té i en fa servir la que vol.