La nit passada ningú s'hagués imaginat que en aquella nau abandonada, enmig del no-res, entre dos mons, hi hauria hagut un rodatge de procediment mafiós.
Lliguen un paio que havia gosat agredir a la seva antiga promesa amb un pal de ferro i deixar-la en coma varis dies a l'hospital.
Abans de prendre mesures dràstiques, li van demanar a l'agressor que demanés perdó al promès actual i a la seva ex, però s'hi va negar. Amb seu cotxe, fent pinxo per tots els carrers del Vallès, amb prepotència de mascle dominant...
Fins que un dia, agafant-ho amb el cap calent, el van segrestar.
El van dur a la nau. Era fosca, de nit. Amb els ulls embenats i l'assagueren en una cadira. Tot ell lligat. Les mans a l'esquena i els peus fermats a les potes de la cadira.
Durant dies va estar així. A mesura que passava el temps, alguna bufetada li lliscava per la galta....
-A veure si d'una vegada baixes del burro i admets la teva culpa en l'agressió de la teva ex. -Va dir un pinxo-
-A mi no m'amenaça ningú i, menys vosaltres, cucs de terra, covards -va dir el noi amb un gran menyspreu als autors materials del segrest-.
-Què t'has cregut! Et farem la cirurgia plàstica aquí mateix que ni la teva mare no et reconeixerà! -va respondre el cap de la colla-.
-Només són paraules per espantar-me; solets no sou capaços de fer res! -va dir-los a cau d'orella, el presoner-.
-Ah no????
Aquells nois no els agradava que cap cuc de terra, allò que eren ells, els digués què podien fer i què no. Els molestava, els ànims es crispaven i després perdien el control....
Allà mateix sense consultar-ho als màxims dirigrents de la idea, van començar-lo a pegar amb vehemència -que prèviament li taparen la boca perquè cap curiós que passegés gossos en aquella hora morta, no sentís els crits d'aquell desgraciat. Cops de puny a dojo, sobretot a la cara... Va durar estona; l'estona de fer boxa amb les galtes inflades fins que es cansaren de colpejar-lo. Mentre estava atordit, li van treure la cinta aïllant que li tapava la boca.
-Això només és l'aperitiu... pensa amb els altres plats; potser t'animes a demanar perdó... però un cop iniciat l'esquerment, tan sols demanaràs morir sense patir gaire.
-Sí, d'acord, tios, ho admeto, em vaig passar! Perdó...
-Has fet tard. Fins després. -S'acomiadaren misteriosament, tot tornant-li a posar un mocador prou gran a la boca, seguit de la cinta...-.
Els nois abandonaren el segrestat assegut en una cadira, patint lentament i en silenci, després de rebre una tanda de fúria i ràbia contra el seu rostre amb la prepotència que encara somreia.
Allà s'hi va quedar dies. Sense menjar ni beure. Només un vigilant li permetia buidar la bufeta, no gaire lluny on el tenien lligat.
Estava cansada de caminar i de fer transbordaments amb Transports Públics, a vessar de gent anònima que s'amuntegaven arreu i no deixaven donar cap pas a la sortida del vagó del Metro. Cansada d'enraonies, comentaris privats; de soroll aue no anava enlloc per trobar-se al tren del bestià, asseguda davant d'uns xarnegos que feia molt que no es veien i, que n'hi havia un dubtava que aquell que veia a certa distància era un col·lega...
"A que pavo he matado", es deia aquell xarnego més aviat baixet, amb un rostre blanc, celles i cabell negre i un piercing a la cella dreta: dues boletes blanques tancaven l'anella, tot recordant aquell amic que amb el temps s'havien distanciat. El més baixet vivia còmodament a casa dels seus pares i de tant en tant, anava a visitar la seva promesa, una noia que el va pescar ella en un grup de Whatsapp. Explicava content que de moment tot li sortia rodat. Tenia promesa que li havia caigut del cel, que vivia al dia, que es trobaven esporàdicament i, ella va voler conèixer un pelao com ell. No se'n sabia venir. Potser amb el temps, ella no li agradaria coses d'ell i ell tampoc d'ella. Però que de moment, no volia pensar amb del futur. Hòstia pavo, vaig descobrir que la mare de la meva promesa coneixen els meus pares. Sempre que vaig a casa dels seus parents, em conviden a dinar o a sopar, millor impossible!
Remarcava molt que el Fernando havia canviat molt. "Sí ja recordo, abans duies el cabell llarg, mitja melena..."; calla calla, li deia el Fernando aquell. Ara treballo d'atenció al públic i quan em vaig tallar els cabells, l'empresa volia acomiadar-me perque ningú no em coneixia. En Fernando, era un xarnego diferent. Si bé, en el passat també duia navalla i es barallava amb el primer que trobava a la zona d'esbarjo nocturn de Sabadell, ara, amb la promesa a la Uni i ell amb feina estable, l'havien refinat. Era respectuós amb els altres que es trobaven asseguts prop seu i recollia els plàstics de llaminadures abandonats momentàniament en un seient.
I parlant de la seva promesa, de la noia que el va caçar, els aires van començar a escalfar-se. El noi, el pavo aquell que havia deixat de conèixer al Fernando, explicava que l'ex promès de la seva actual parella, l'havia agredida amb un pal de ferro al cap i la va deixar en coma varis dies. Ell i els seus col·legues gitanos que coneixia del grup van tramar un pla per obligar al pavo aquell que demanés perdó. Aquell paio no voia de cap manera donar-se per al·ludit i demanar perdó, però finalment, uns quants l'agafaren per fer-ne una de grossa: "De momento ni su madre le reconoce su cara", però "mañana vamos a por él" -diumenge, 19 de febrer-.
Després de tanta crispació va venir la calma. Batalletes. Pors. Amics.
En Fernando, que semblava no haver trencat cap plat, va ensenyar-li sense fer cas de qui tenia davant, una cictariu sense punts i, explicava que l'altre paio no en va sortir tan bé perquè els trossos de la seva navalla se li havien quedat a dintre. Defensa personal. Ell el van atendre a l'hospital, el van operar d'urgència, i amb orgull -'hasta vinieron los Mossos'- va dir. Et comprenc, noi, si li arriben a fer una cosa així a la meva parella, hauria reaccionat igual que tu: un parell de talls de navalla i un clot a terra...
"Pues si no te defiendes puedes acabar muy mal. En Torre Romeu chiquillos te buscan la boca para provocarte y liarte a hostias. Vale más no hacerles caso, pero a veces no puedes evitarlo. De noche es muy peligroso ir solo por ahí".
"Ya no te digo en Plaza Picasso que es donde vivo. Muchos gitanos controlan las calles con palos.... Suerte que tengo colegas gitanos ya que mi hermano se ha liado con una gitana y si tengo problemas, ellos me los sacan. Hasta me dicen primito...."!. "Y son la ostia. Cuando salen de sus fiestas, los fnes de semana, van medio borrachos y con sus navajas, roban los móviles de los pasajeros... y yo medio dormido para el trabajo...".
No estaven sols. Unes orelles atentes ho van sentir tot. Tots els detalls, totes les postures... el xarnego que parlava com podia, en 'Cucha', per estalviar-se dir 'escucha', portava cobert el cap amb una caputxa de camuflatge. Mentre el tren sortia del'estació el va trucar per saber on era: "35 o 40 minutos me planto en la estación pero en la hora que llego no hay autobuses...", total que la seva mare l'aniria a recollir a l'estació. Cony, pensava, si des de l'estació del centre al seu barri, com a molt són 20 minuts a peu, Tres Creus avall... quantes vegades ho dec haver fet per distreure'm! Però no van baixar allà on baixava jo sinó a Cerdanyola. Per què allà? Sa mare els aniria a buscar allà? o es van canviar de vagó? no els vaig veure que se n'anessin ni tampoc que tornessin a pujar al tren, tot era massa fosc...
Amb un rampell de ràbia, amb el cap calent vaig decidir que si es carregaven un xarnego, un de menys. Qui era jo per ficar-me amb els seus problemes de faldilles?!! Però l'endemà, amb la fredor de la nit i haver dormit malament, vaig anar a comunicar-ho als Mossos de Barberà: "Lo tenemos en una nave en Barberà del Vallès, allí donde frecuentan los gitanos y lo vigilan..." i com que a Barberà no és Sabadell, millor. Un tracte exemplar. Una recepcionista honrada i amb ganes d'anar per feina cosa que contrastava amb els aires del seu superior, un caporal. Que volia les coses ben mastegades, allò precís i total, per no moure's de la cadira. "Si no tenim una denúncia per desaparició, o per danys, nosaltres no podem fer-hi res". Ni ho faran perquè els xarnegos d'aquesta mena no són d'anar a la Policia ni menys als Mossos. Prefereixen patir en silenci. I que tot quedi a casa.
Ara només quedava una cadira buida. Esquitxos de sang arreu; un bassal de sang al costat i des del sostre, un raig de sol que il·luminava l'escena. Tothom feia la seva vida com de costum. Un cos que ningú reclamaria perquè era una cosa feta entre bandes, una venjança sagnanat i, per contra, allà dintre, en aquell 'ambulatori', edifici que no destacava per la blavor del bloc central, les xafarderies conntinuarien.
-Hòstia tu, quina vergonya, no m'atrevia a dir-li de cap manera perquè creia que era una nana de vint anys i quan tu em vas dir que era del 73, confirmat a la meva pregunta, li vaig haver de dir, per protocol, Senyora.
(Basat en fets reals).
