Fa un parell de dies, en un programa de ràdio, una dona gran, la Maria, molt gran, molt sola i d'una vitalitat corprenedora, explicava que durant anys, allò que més havia enyorat era una abraçada, el simple contacte amb la seva parella a través d'aquest gest senzill i necessari. Podeu recuperar l'entrevista a través d'aquest enllaç.
Vivim temps de contrastos. D'una banda, la invasió del nostre espai personal sembla que sigui moneda d'ús corrent, una invasió cada dia més real, més profunda, també per l'ús que fem de tota mena d'estris tecnològics. D'una altra, la solitud, l'absència de contacte humà sincer, proper, físic, va creixent, i cada cop som ésser més interconnectats, però també més incapaços de donar i rebre afectes més enllà d'icones i de complicitats artificials.
El cas de la dona de la ràdio, evidentment, no era degut a cap tecnologia, era pur abandonament emocional, segurament un dels abandonaments més cruels i més durs, però també més freqüents i més amagats. Quina mena de monstres podem arribar a ser si ens neguem el plaer d'abraçar, de demostrar afecte?
Jo, que sóc persona esquerpa de mena, que més aviat defujo el contacte físic, després de sentir la Maria, reivindico la necessitat d'abraçar, d'acariciar, de fer petons a aquells que estimem, perquè cal que ho sàpiguen, que els estimem, i perquè hi ha moments en què les paraules queden massa curtes per expressar allò que mai no hauríem de reprimir ni de negar.
