Ens agradi o no, els Estats Units d'Amèrica segueixen marcant, en gran mesura, el ritme de la societat contemporània occidental. Per això, pel seu paper com a referent i guia, són importants les properes eleccions presidencials. I com a detall gens menor, fixem-nos que és el primer cop que un dels candidats és dona; cap novetat a Europa, però sí als EUA. En això encara els passem al davant.
De fet, els dos candidats que aspiren a la presidència em semblen especialment representatius dels temps que corren i dignes de tenir en consideració. D'una banda, Clinton, dona, incansable, i amb força opcions a presidir la primera potència mundial. D'una altra, Trump, home, mascaró de proa del populisme neofeixista que a Europa podríem trobar en el Front Popular de Le Pen, per exemple, i que allà s'ha articulat com mai, i també amb força opcions de victòria.
Simplificant molt, el dilema és si ens estimem més un poder en femení (i segueixo pensant que la feminització de la política encara és una assignatura pendent, malgrat les diferents caps de govern que hem conegut) o si preferim el triomf del discurs racista, supremacista i demagog tan actual, darrerament, per tot arreu.
El que passi als Estats Units marcarà, en bona part, el que passi a Europa, un continent en hores baixes, amb una terrible crisi ideològica, absolutament incapaç de fer front a res -absolutament a res-, i amb un exèrcit de Trumps que va guanyant posicions dia a dia. Un triomf americà, segurament, els obriria el pas a més d'un govern, també, a aquesta banda de l'Atlàntic. Apassionant tot plegat. I molt perillós.