Fa una bona colla d'anys, el cineasta amb tendència a la grandiloqüència Paul Thomas Anderson va fer una pel·lícula petita, estranya en la seva trajectòria, anomenada "Embriagado de amor". Recordo que un crític (crec recordar que el gironí Pep Prieto) la va definir com una pel·lícula sobre algú que simplement vol que el deixin en pau. Potser jo no havia llegit la pel·lícula així, però em va agradar molt la idea d'algú que té com a únic desig que no l'empipin. És un desig aparentment simple, però en realitat molt difícil d'aconseguir. Com a animals socials que som, ens veiem obligats a viure en comunitat, a relacionar-nos amb la gent... I de persones n'hi ha de dos tipus: les que et fan la vida més fàcil i les que te la fan més difícil. I em temo que les segones són majoria.
Alguna cosa d'això hi ha a l'excel·lent pel·lícula islandesa "Corazón gigante" (títol horrible per a l'original "Fúsi"). El protagonista, en Fúsi (extraordinàriament interpretat per un actor immens en tots els sentits), no és exactament un sociòpata, sinó més aviat al contrari. No té la més mínima noció de les normes socials, però no perquè no tingui empatia amb la gent, sinó justament perquè és un bonàs incapaç d'adaptar-se a la crueltat imperant. Això fa entrar la pel·lícula en un altre terreny que m'obsessiona i que ja he comentat a propòsit d'altres pel·lícules: la impossibilitat d'exercir la bondat en un món absolutament corromput.
La pel·lícula tracta aquestes qüestions amb una gran habilitat visual i narrativa. És sensible sense ser ensucrada. És moral sense ser alliçonadora. És esperançadora sense ser complaent. I té l'atractiu innegable de la seva subtilitat metafòrica: les passes de country que representen el nivell de coordinació d'en Fúsi amb el món; el viatge amb avió com a símbol de l'enlairament (del despertar) de la seva existència, de deixar de veure la vida des de terra i pujar a bord... I el poder de la música per dibuixar els dos personatges principals, autèntiques illes dins d'un riu.
En Fúsi és un personatge admirable. I si hagués d'intentar descriure'l en una sola frase, diria que és un individu capaç d'encaixar els cops injustos que rep amb l'aplom que li dóna la consciència que les misèries, en la seva història, sempre les arrosseguen els altres.