No cada cap de setmana es pot contemplar una obra mestra. Però no per això el cinema deixa de tenir atractiu. Asseure's a la butaca i que t'expliquin una història és irresistible. I n'hi ha prou que sigui una bona història, i explicada amb un mínim de gràcia, perquè tingui encant. I hi ha cineastes que això t'ho garanteixen, estiguin més o menys inspirats. Un d'aquests cineastes és Stephen Frears, que amb "Philomena" fa una pel·lícula discreta però molt digna. Els primers minuts de "Philomena" són força accelerats, com si Frears ens volgués posar ràpidament en situació per poder anar a allò que li interessa, que crec que són els dos diàlegs que la pel·lícula manté amb si mateixa. El primer diàleg afecta el contingut, i s'estableix entre el present i el passat de la història que narra. Així, Philomena és una dona marcada per un passat terrible (les monges del convent on va ingressar-la el seu pare després que quedés embarassada van vendre el seu fill a una família adoptiva) que, malgrat això, no renuncia a les seves conviccions religioses més íntimes. En el present, descobreix com el seu fill va ser un membre destacat del partit republicà nord-americà que va haver d'amagar la seva condició d'homosexual. En aquest sentit, la vivència de tots dos personatges resulta molt interessant, ja que exemplifica la fe en les pròpies conviccions malgrat la manca de compassió i de tolerància dels encarregats d'aplicar-les. Relacionat amb això, trobem el segon debat intern de la pel·lícula, que afecta la qüestió formal, la manera d'explicar els fets. Així, l'editora del periodista que acompanya Philomena en la seva odissea representa la visió simplificadora i efectista (la divisió dels protagonistes en bons i dolents), contra la qual el periodista ha de combatre quan descobreix que la realitat és molt més complexa i que paradoxalment això li ho ensenya una dona que aconsegueix trobar dins seu els mecanismes per al perdó precisament gràcies a la seva senzillesa. "Philomena" no acaba d'enlairar-se mai, però mostra una intel·ligència i un respecte cap als seus personatges que molts ja voldrien. És, en definitiva, cinema sense pretensions però molt correcte.
En la mateixa línia cal situar "Vivir es fácil con los ojos cerrados", de David Trueba. Fa temps que continuo esperant que Trueba torni a enlluernar-me, però sospito que ho té més fàcil per aconseguir-ho com a escriptor que com a director. Adoro el seu guió de "Los peores años de nuestra vida", i adoro les seves novel·les, sobretot l'extraordinària "Saber perder". I no és que com a director no sigui bo, i així ho acrediten les excel·lents "Soldados de Salamina" i "Bienvenido a casa", entre d'altres, però sempre em deixa amb la sensació que podria haver arribat més lluny. Suposo que és normal esperar això d'algú de qui tens gairebé la certesa de la seva intel·ligència, només de sentir-lo parlar o llegir els seus articles. Però és que a més crec que amb "Vivir es fácil con los ojos cerrados" ha fet un pas enrere, perquè ha fet una pel·lícula molt acadèmica, molt espanyola de tota la vida, sense riscos. Però suposo que no és això, que és simplement que Trueba fa en cada moment la pel·lícula que li ve de gust, i això és molt bo, i que si després d'una obra tan petita i tan arriscada (i que va tenir tots els problemes del món per ser estrenada, malgrat el prestigi del seu nom) com "Madrid 1987" li va cridar l'atenció aquesta història tenia tot el dret de fer-la. D'altra banda, se li ha retret una visió massa condescendent, per nostàlgica, de l'època franquista. Coneixent el personatge, jo diria que no es tracta d'això; és més aviat que el seu cinema li surt malgrat tot optimista a causa de la seva bonhomia, i que simplement li ha sortit una pel·lícula coincident amb la visió que té de la vida el seu protagonista, que probablement és també la seva, i que probablement és el que és la vida realment: una barreja d'alegria i de malenconia.
En definitiva, que Frears i Trueba són dos cineastes que, malgrat la seva capacitat per canviar de registre, en el fons són agradablement previsibles, en el sentit que et garanteixen un cinema sovint poc arriscat però satisfactòriament humanista, i que sempre es caracteritza per un saber fer que és molt d'agrair. No sempre es caracteritza per això el Barça, que ahir va tornar a oferir la seva versió de dues cares. Una primera meitat molt bona va donar pas a una de segona molt discreta, en què el gol encaixat de córner abans d'anar als vestidors va ser una rèmora molt pesada per a un equip al qual cada vegada li toca jugar més contra la seva pròpia ansietat i la de l'entorn. Resulta molt indicativa l'actitud ahir de l'Almeria a la segona part, en què en molts moments es va dedicar a perdre el temps malgrat que el resultat li era advers: a l'Almeria li estava bé que passessin els minuts perdent només per la mínima, ja que l'única cosa que pretenia era mantenir-se viu en el partit per poder aprofitar en algun moment puntual alguna de les debilitats del Barça. Va estar a punt de sortir-se'n ajudat per l'ambient del Camp Nou, fredíssim i amb tendència a la xiulada fàcil. Afortunadament, però, al final es va imposar la major qualitat del Barça, que retalla un pèl la diferència amb el líder mentre espera que arribin temps millors. En fi, que aquest cap de setmana les meves petites grans passions no m'han deixat res particularment brillant ni per al record, però sí que m'han deixat raonablement satisfet i m'han ajudat a desconnectar, que ja és molt. I és que, definitivament, no. No cada cap de setmana es pot contemplar una obra mestra.