Durant els mesos de preparació abans de venir a la Xina sovint pensàvem en els canvis que viuríem i intentàvem imaginar quines coses ens passarien. Moltes vegades em vaig imaginar com seria anar a fer les compres (a veure si escric un especial de “marujeo”) o treballar en una empresa xinesa, però el que no sabíem és l’efecte social que provoquem els guiris en els llocs públics. En dues paraules, com diria el gran Jezulín: Im-pezionante!
És que és arribar a qualsevol lloc i notar les mirades de la sorpresa població al clatell. O a la cara, perquè no tenen cap problema en fer-nos fotos i acostar-se a menys d’un metre a observar-nos detingudament, com si fóssim algun espècimen estrany o “famosillos”.
Amb el temps hem aprés a ignorar-ho, quasi bé sempre, i fins i tot evitar-ho. A vegades fa gràcia, però de tant en tant és força molest i arriba a tocar els c... contenidors de paciència.
En realitat, Eva i jo i altres adults guiris amics amb els que anem no som el centre d’atracció, encara que segur que ja he sortit a unes dotzenes de fotos, amb permís o sense, amb xinos i xines abraçats i fent el símbol de la victòria. Fins q no t’hi acostumes, es fa molt estrany que vinguin adults (generalment noies ;-) i et demanin fer-se una foto amb tu! Normalment, mirava enrere meu i buscava el destinatari de la pregunta i després preguntava Jo? Perquè? Flipant! Ara ja tinc assumit el nostre paper de pop-stars!!!!
Però lo dels nens és al·lucinant! No hi ha dia que no els facin fotos o vídeos pel carrer. A vegades s’acumula tanta gent al voltant mirant els nens, dient-los coses, tocant-los o intentant fer-s’hi fotos que no podem caminar i ens hem d’esperar (somrient ;-) a que s’acabi la sessió. Qué emoción! Qué algarabía! Les noies riuen i comparteixen los fotos que han fet. Les iaies intenten agafar en braços als menuts i els senyors fan suposats comentaris amistosos que no entenem.
Malauradament, els nens (la majoria de guiris, pel que he vist) desenvolupen un rebuig a tanta atenció i ara, en quan algú s’acosta de seguida diuen “Bù yǎo! Bù yǎo!”, No vull!!! per foragitar als intrusos. A mi em sap greu, però entenc els nens. És un agobio per a ells...
En Max és un imant per a les noies, fins i tot per a les professores de l’escola d’en Roc.
Passejant per Xitang.
En un restaurant al carrer, a Hong Kong. La cambrera, encantada de passar per la nostra taula (i achuchar una mica els nens).
Un matí laborable, mentre esmorzàvem, Eva em va dir q a l’escola d’en Roc aquell mateix matí hi hauria una conferencia sobre guiris o alguna cosa semblant (moltes vegades no ens assabentem del que passa o no ho entenem del tot, perquè els xinos tenen la molesta costum de parlar i escriure en xinès...).
Vaig portar el Roc a l’escola i vaig preguntar a la seva laoshī (professora) on era l’acte. Em va acompanyar a un despatx i em va deixar allà amb la directora de l’escola i un parell d’homes amb càmera i micros. Després van arribar un noi i una noia gringos, professors d’anglès a l’escola.
Llavors em van explicar que es tractava d’una entrevista per a la tele local! I l’entrevista ens la feien a nosaltres! Mentre preparaven les càmeres la noia estatunidenca em va dir que altres anys s’havia parlat de costums a altres països i vam concloure que hauríem d’explicar les festes de Nadal als nostres països. Doncs no! Va resultar que volien que parléssim d’economia, i sobretot, les preguntes van anar orientades a què passava als nostres països si una empresa feia suspensió de pagaments: quines normes hi ha? Que li pot passar al gerent? Quines eines tenen els empleats per cobrar? Què poden fer? I després: atur, tipus de negocis, mercats, etc.
En fi... Jo pensava Com em fico en aquests embolats? I contestava el que podia, en english, després d’entendre les traduccions en Chinglish de les preguntes en xinès.
Una setmana després un desconegut al carrer em deia alguna cosa q jo no entenia. Quan l’Ayi em va dir que m’havia vist a la tele vaig entendre q aquell home em deia que q també m’havia vist (fent el paripé). Estrella mediàtica? Més aviat no... J
Salut!
Sayer