Sí, ho reconec. He caigut mil vegades amb la mateixa pedra i probablement tornaria a caure-hi si se'm poses al mig del camí. He plorat per qui no mereixia les meves llàgrimes i he rigut amb falses amistats. He sentit la paraula "sempre" quedant-se dissolta en l'aire, perduda en el temps. He dit paraules de les que me'n arrepentiré tota la vida, i me n'han dit algunes que mai oblidaré; m'han ferit fins a tal punt que me les acabava creient o, en canci, m'han fet pensar que sóc una mica més especial del que crec. He sentit t'estimo en un annel de desesperació, de por, de ràbia, d'impotència. He tingut grans amics que sempre m'aixecaran però també m'he cregut mentides d'aquells que així es feien nombrar. He mentit i m'han mentit. M'he mirat al mirall i he sentit ganes de trencar-lo per no veure'm més i altres vegades em passaria hores mirant-me pensant què puc canviat. He mirat amb odi i amb fascinació. He plorat i rigut amb la mateixa persona. He desitjat. He après i m'han ensenyat. M'he preocupat pel que poguessin dir o pensar però h eaprès que aquesta vida és només meva i les decisions les he de pendre jo, no el resta de la humanitat. He sentit que em llevava amb ganes de menjar-me el món; i que el món es llevava amb ganes de menjar-me a mi. He somiat. He odiat i odio els pensaments superficials de la societat. M'he sentit gran i al mateix temps minúscula. M'he torturat amb pensaments que ara ni tan sols recordo. He vist com algú que era pràcticament la meva vida, amb el temps passava a ser un autèncic desconegut. He après que qui et vol, et busca; qui t'estima no ho diu, ho demostra. M'han ensenyat que un silenci pot dir més que mil paraules, i que, a vegades, les paraules no diuen res. M'he estimat i m'he odiat. He dit que em rendia però sempre he seguit i he trobat un motiu per lluitar. He demostrat que tu ets el teu major enemic, però que al mateix temps ets qui millor t'enten. M'he fet preguntes que no tenien resposta. He escrit sentiments en un paper que mai ningu llegirà. He estat orgullosa dels meus passos i penedida dels meus actes. I suposo que tot això és el que em fa ser així, una mica bipolar, amb trets salvatges i una mirada una mica perduda i en busca de respostes. Però una de les lliçons més importants que m'ha donat la vida és que has de somriure, sempre i que si caus, t'aixeques i segueixes amb el cap ben alt.