Vaig a contar-vos el meu major secret en aquesta entrada, perque veig que sou gent de fiar. Aquest text es de Carlos Ruiz Zafón, pero l'he vist i m'he sentit totalment identificada aixi que l'he retocat un poc.
El meu amic Oriol és un d'aquells prínceps sense regne que corren per aquest món esperant que els besis per transformar-se en gripaus.
Ho entén tot a l'inrevés i per això és el que m'agrada tant.
La gent pensa que ho entén tot a dretes i fa les coses a esquerres, però el que passa és que porta massa temps perdut al costat d'una esquerrana.
Em mira i es creu que no el veig.
Em dedica les seues incontables bromes i m'alegra del dia.
Somriu i se m'il.lumina la vida si ell està al meu costat.
Imagina que m'evaporaré si em toca i creu que, si no ho fa, s'evaporará ell.
Em té en un pedestal tan alt que no sap com pujar-hi, així que es dedica a construir una base més alta per a que jo pugue arribar al cel.
Pensa que els meus llavis són la porta del paradís, però sap que estan enverinats i per això es dedica a observar-los de lluny.
I jo.., sóc tan covarda que, per no perdre'l, no li dic que sería capaç de donar la meva vida per ell.
Fingeixo que és un amic més i que aixo de ser cursi no va amb mi...
El meu amic Oriol és un d'aquests prínceps que farien bé mantnint-se allunyats dels contes i de les princeses que l'habiten.
Els prínceps no són blaus i les dorments, encara que siguin belles, mai desperten del seu somni.
És el millor amic que mai he tingut i, si algun dia m'ensopegada amb Merlí, li donaré les gràcies per haver-lo creuat en el meu camí.
Oriol, T'estimo moltissim! :)
I ara de tot cor, ERES EL MILLOR QUE M'HA PASSAT EN LA MEVA INSIGNIFICANT VIDA
