S'ha acabat.
Va començar fa deu mesos, i s'ha acabat.
Si no del tot, quasi.
Però ja pots fer-ne una avaluació.
Reflexionar.
Deu mesos donen per moltes coses.
Deu mesos són unes 40 setmanes i per tant, uns 70 assajos...
Són moltes hores de dedicació, compromís i novetat.
Aquelles paraules darrera el cafè, es van escriure en una llibreta plena de bons propòsits, amb una gran cara riallera que ens recordava el que no podíem ni podem deixar mai de fer. Un calendari amb tot planificat, per estalviar feina.
Però no ha estat només organització.
Has hagut de conèixer de nou a cinc persones.
Trampejar, estirar, arronsar, contestar, callar, pencar, fer el gandul, ajudar, deixar-se ajudar, aprendre, ensenyar, compartir, abraçar, enfadar-se, ...
Però has après a parlar-ne o n'estàs aprenent, heu fet un equip, us heu fet costat quan més ho heu necessitat, us heu escoltat i heu parlat, heu fet la feina i prou, heu donat molt més del que crèieu que acabaríeu donant, no heu estat al lloc que us tocava en algun moment, l'orgull us ha perdut en alguna situació ... i encara falta molt.
Però no és només això.
Perquè també hi ha uns 40 ulls que et miren interrogants, 20 somriures que tenen entre quatre i quinze anys.
20 personetes que t'han sorprès, estimat, deixat estimar, enfadat, cridat, abraçat.
T'han ensenyat a somriure i t'han recordat que sempre és bo fer-ho.
Has aprés amb ells i has crescut amb ells.
T'han fet plorar, de ràbia juntament amb el fracàs que han experimentat i d'emoció, al abraçar-los després de veure'ls assolir un gran repte.
Has fet galetes amb ells i "xampus" amb les monitores.
També els hi has regalat somriures i bronques, i els has estimat perquè ells t'han estimat sense demanar res a canvi.
Tanques els ulls i se't posa la pell de gallina només de recordar cada somriure, cada peu mal posat, aquell despenjament en solitàri, la lliçó dels més petits en dir-te que hi volien tornar, el creure amb ells, fer realitat en grup, fer història com equip, tocar el cel de moltes places diferents i des de castells grans.
Regalar-se una catedral per primera vegada i unes fundes que resulten màgiques.
Tantes i tantes coses podries avaluar d'aquestes temporada, que només ets capaç de tancar els ulls, recordar, somriure i no evitar que et rellisquin aquestes llàgrimes.
Hi ha molta feina que l'hem fet molt bé, però no tot ha anat bé, i és que tot sempre es pot millorar, i ara toca fer-ho.
Corregir els errors per seguir creixent.
Amb les companyes de l'equip.
Amb els nens de la colla.
Amb els castells que plantarem.
I amb la història que tornarem a escriure.
Toca seguir treballant, perquè la temporada ha estat gran, però la següent encara serà més gran!