- “El clima socioeconòmic que es viu ara, és el que hi havia abans de començar la guerra”-
Miguel Galindo Alba, 74 anys
Manifestació dels treballadors, Guadalajara, 1918
Moviment 15M a Plaça Catalunya, Barcelona, 15 de maig de 2011
ENTREVISTA
Els meus avis de nuvis.
Entrevistats: Avis materns:
Joaquina Ramírez Molina, Campillo de Arenas, Jaén, 2 de gener del 1939.
Miguel Galindo Alba, Nacimiento, Almería, 24 de desembre de 1937.
Casats des de fa 50 anys.
Com vau viure la postguerra?
Per comprendre la postguerra, s’ha de entendre què és el que va passar, perquè realment, el clima que hi havia llavors, abans de començar la guerra, és el que hi ha ara, el que passa és que ara hi ha molts països involucrats i és molt difícil que una Guerra Civil es torni a produir. Perquè la Guerra Civil, en el seu principi era “els pobres contra els rics”. La guerra es va desencadenar perquè la República volia repartir els béns per a tothom i els rics no hi estaven d’acord. Degut a això hi havien diferents sindicats, l'UGT, CNT... Hi havia molts partits, POUM... i no es posaven d’acord. Llavors és quan va venir el cop d’Estat. El cop d’Estat va estar finançat per un contrabandista de Mallorca, March, que era el que tenia els diners i era el que li va pagar tots els vaixells, el “dragon rapide”, que van fer servir des de Anglaterra fins a Tetuan, on ells tenien el desplegament, i a partir de aquí es quan es va desencadenar la guerra i aprofitant totes aquestes revoltes, s’hi van afegir els independentistes, i tot això es va anar complicant i el desencadenant va ser la Guerra Civil. Aquesta Guerra la va guanyar qui estava organitzat. Franco era militar, sabia d’organitzacions i, lògicament, van guanyar ells. Després de la guerra van venir les “represàlies”, els que es van voler fer amos i propietaris de les terres (els treballadors), quan va entrar Franco els hi va tornar als seus propietaris. Es van carregar “tots els que li feien nosa” Això va ser el principi de la postguerra. Després es van viure anys molt dolents de fam i de pobresa, d’ immigració… nosaltres, quan vam venir aquí, a Terrassa, varem trobar un canvi tan enorme, perquè a la meva terra, Andalusia, no passava gana, i aquí sí. Allà no passava gana perquè els meus avis tenien terres i allà menjàvem tota la família. I aquí no hi havia menjar. Aquí hi havien possibilitats de guanyar diners i es vivia millor en quan a feina. Tot el que guanyaves a la fàbrica, t’ho gastaves a la botiga, i no et recuperaves. Al cap dels anys, “el Règim” va anar essent més flexible i es van anar arreglant les coses.
No tots els militars eren dolents. Aquí hi havia un alcalde que quan la meva mare havia d’anar a buscar el menjar a fóra, a cases de pagesos, quan arribava el tren els esperava la guàrdia civil per prendres'l-hi el que duien, i és clar, nosaltres ho fèiem per menjar, però altres ho feien per l’estraperlo” i no estava permès. Doncs, aquest alcalde feia afluixar la marxa al conductor del tren per tal de que les mares poguessin llençar el que duien i els fills els esperàvem allà per recollir-los.
Vam anar creixent i vam començar a treballar i vam viure bé, el “règimn” es va anar flexibilitzant, els Americans van muntar a Torrejón una base militar i es van anar obrint les fronteres i al anar obrint va anar tot més bé. Tot això es va anar solucionant… podies fer allò que volies, però, no podies entrar en política. Això és el que, fent una gran síntesis, va ser la guerra civil i la postguerra.
Sobre l’any 46, tothom havia d’ anar a l’escola. Teníem dos mestres que ho feien tot, classe a, b,c. Era molt curiós, perquè nosaltres teníem 12 anys i no sabíem el què era, però un dels professors ens feia cantar El Virolai, i l’altre ens feia cantar El Cara al sol, i nosaltres no ho sabíem, perquè erem molt ignorants i massa joves. Al cap del temps ens vam adonar que un era nacionalista i l’altre catalanista.
Coneixes algú que es va exiliar o que el matessin?
Joaquina:
Allà al poble, tindria 5 o 6 anys hi havien molts “vermells”, comunistes. A molts els van posar a la presó, a molts els coneixia. Per exemple, a una família de tendència política esquerrana, li van fer pelar el cap, saps, vull dir que els van rapar a tots els membres de la família, els van encadenar i els van passejar pels carrers emmanillats.
He sentit dir que a molts del poble se’ls emportaven “de paseo” i no tornaven. Els anaven a buscar a mitja nit, els despertaven i els mataven.
Miguel:
Jo coneixia algú, que quan Franco venia a Terrassa, els revolucionaris els empresonaven perquè no fessin atemptats contra Franco.
Era molt difícil exiliar-se del país perquè no et donaven el passaport. Abans, per anar a Andorra, havies de demanar un permís.
Joaquina:
Quans anys tenies quan vas venir a Terrassa?
Vaig venir a Terrassa amb 18 anys.
A Andalusia tenies terres?
No, els meus pares tenien un taller de carros, els feien. Jo no vaig notar mai a faltar de res, a casa meva érem de classe benestant, mai m’ha faltat de res. Teníem porcs, gallines… jo tenia una “Cartilla de racionamento” per ser menor i anava a buscar el pa que em donaven. Jo vaig venir a Terrassa perquè la meva germana es va casar amb un home de aquí i, com que el meu pare havia mort, ens vam venir tots a viure aquí.
Miguel:
Va trobar molta diferència amb el preus?
Uf, sí, perquè l’ estil de vida era més alt, els salaris eren millors, però els preus de les coses també eren més elevats.
Tot anava en consonància, no per guanyar més anaves millor, perquè l’estil de vida pujava i els preus també. O sigui mai arribaves a que et sobressin els diners.
Els vostres pares van anar a la guerra?
Avi: El meu pare sí, però no era ningú important, era un soldat ras. I quan va acabar la guerra, era molt curiós, perquè per tornar a casa feien tries, dels que eren d’ideologies contràries era molt difícil que els deixessin marxar, i als altres, si els hi queies bé, et deixaven tornar a casa. S’ha acabat la guerra, al camp de concentració.
Avia: El meu pare no perquè estava malament del cor i no va anar-hi. I els meus germans tampoc perquè eren el cap de família.
El meu pare no podia treballar i només portava els comptes.
Amb quants anys vas començar a treballar?
Joaquina:
La meva àvia al col·legi
Als 18 anys, quan vaig arribar a Terrassa. Jo al poble vaig anar-me’n del cole. Hi havia 1r, 2n i 3r i quan vaig arribar a 3r s’havia de estudiar molt, i a mi se’m donava molt malament. Llavors vaig deixar de anar a l’escola. Al cap de uns dies va venir la professora i va anar a parlar amb la meva mare i la professora va dir: “Mire usted, la niña no quiere estudiar, ella ya sabe leer y escribir y poner su nombre, y ya tiene bastante”, i no vaig tornar més al cole. Quan em vaig posar a treballar aquí a Terrassa vaig anar 2 o 3 mesos al “Genescà”, perquè em donessin el graduat escolar. M'hi van enviar els de la fàbrica ( perquè per entrar-hi el necessitaves ). Vaig anar-hi 3 mesos i me’l van donar.
Amb 19 anys, ja podia treballar a la fàbrica.
A quina fàbrica vas treballar?
Treballadores de la fàbrica de la meva àvia.
A “Manufacturas téxtil” de Juan Marqués. Estava al carrer de la Rasa.
A quina part de la fàbrica treballaves?
Jo estava a la secció de “acabados” empaquetant, al principi. Vaig estar-hi 3 anys. Mentre durant aquests anys, vaig anar a casa de una senyora que donava cursos de “cosidora d’errades” a arreglar les peces que sortien amb algun fil mal passat. Al cap de aquests 3 anys, vaig anar a parlar amb el director de la fàbrica, en Pep, i li vaig demanar que si em podia traslladar a la secció de cosidores, perquè estava asseguda masses hores i jo patia molt de la circulació sanguínia i les cames se m’inflaven massa. També li vaig dir que m’havia format per poder estar en aquesta secció.
Quan va tancar la fàbrica?
Va tancar bastants anys després 10 o 12 anys després.
Estava ben pagat?
Pagaven conforme el nivell de vida que hi havia. Jo vaig començar guanyant 75 pessetes, i vaig estar-hi 7 anys. Al cap dels anys, vaig arribar a guanyar 312 pessetes. Després vaig demanar l’acomiadament voluntari. Em vaig comprar una màquina, i a casa meva treballava. Hi havia molta confecció, no és que paguessin molt bé, però si en feies molta, guanyaves més que a la fàbrica. Guanyava 10.000 pessetes aproximadament, i era molt més. Al cap del temps, vaig contractar a una noia que m’ajudava perquè teníem molta feina, i fèiem més peces. Però al cap dels anys va anar afluixant la feina perquè hi havia molta gent que podia comprar-se una màquina de cosir i la feina va començar a anar malament. Hi havia molta demanda i l’oferta cada vegada era menor.
Miguel :
Amb quans anys vas començar a treballar?
Amb 5 o 6 anys, vaig començar a treballar de manyà. Després ja vaig començar a treballar com a mecànic de bicicletes i després com a mecànic de motos. Vaig acabar tenint una empresa pròpia.
Miguel i Joaquina:
Seat 600 de la meva tieta-àvia, 1960
El vostre primer cotxe quin va ser?
El nostre primer cotxe va ser un "Delfín" i ens el vam comprar el 1968. Abans, però, havíem tingut motos. La primera, una Montesa.
Algú de la nostra família es va comprar un SEAT 600 quan va sortir?
Sí, la germana de la teva àvia. Anàvem cap a Castelldefels i potser anàvem 7 o 8 al 600.
Delfín dels Meus avis
Quan vau tenir la vostra primera televisió?
Va ser al 1964, però les primeres “teles” que hi havien van ser del 1950. Al poble les noies deien “Franco tiene una ràdio que se ve”.
Miguel:
Tu parlaves català?
Sí, el parlava. Sobretot a la feina. Però jo mai m’he trobat en cap problema de que un guàrdia civil em poses una multa…
Es cert que amb la televisió, vau poder veure el que passava per la resta del món. Les diferents democràcies que hi havien?
Sí, però nosaltres encara estàvem molt tancats en aquest règim, i per poder veure una pel·lícula “una miqueta forta”, hi havia gent que s’anava a Perpinyà, però nosaltres mai ho vam fer.
Franco va crear la seguretat social, com la trobeu?
Molt bé, perquè ara estem cobrant uns diners que sense això no cobraríem, així què és una de les úniques coses, si no la única, que Franco va fer bé.
Franco mirava molt pel treballador, va crear el “SOVI”, que si no, jo ara no cobraria res.
Ell tenia les seves idees però, dintre de tot, algunes coses van ser positives, per exemple, va crear molts pantans,… i va ser dolenta la dictadura de Franco però alguna cosa bona va deixar.
Joaquina i Miguel:
Quan Arias Navarro va dir per la televisió “Españoles, Franco ha muerto”, que vau sentir?
La veritat és que, el que li tenia odi o ràbia, se'n va alegrar. Nosaltres no estàvem gaire posats en política i ens va semblar igual, a més que ja feia molt temps que estava malalt, així que tampoc va ser una gran sorpresa. Però sí que volíem un canvi en la forma de governar Espanya, i, al cap dels anys, ha estat així. La democràcia va ser un gran pas endavant. Per fi, els ciutadans, teníem alguna cosa a dir.
La mili del meu avi:
Cartilla de abastecimiento:
Conclusions:
Franco va ser un dictador però, m’ha sorprès, que, en algun moment, els meus avis apuntaven que havia impulsat un tracte “a favor” dels treballadors. Almenys ells, i suposo, que molta de la població que vivien aquell moment, així ho sentien. Però la dictadura, en realitat, va matar molta gent innocent, va eliminar diferents cultures i llengües com la catalana, arrasar amb les institucions pròpies d’una comunitat autònoma (a Catalunya, la Generalitat, el Parlament,…)
La postguerra va ser molt dura. Els meus avis van ser afortunats i van poder treballar i guanyar diners per sobreviure a la greu crisi de la postguerra,… tot i que van tenir petites faltes d’ aliments, això sí, han lluitat molt per estar on són.
Escoltar les vivències dels meus avis sobre uns fets històrics, ha estat molt entenedor, ja que ho fa més proper i real perquè són successos que, realment, van passar.
Els meus avis, van formar part de la població treballadora i per sort van poder sobreviure i per tant, el seu relat és més proper a la gent humil.
T’adones que el moment de història que et toca viure t’influeix en la manera de ser i de pensar i de gaudir de certs privilegis. La nostra generació, tot i que ara viu un moment socioeconòmic complicat, està en un moment de la història del capitalisme (a on lo material i els diners tenen molta importància).