Pura Maria: “La guerra i la post guerra va ser la etapa més dura de la meva vida”
La meva àvia, nascuda a Almeria el 3 de Març de l’any 1930 és la persona que he escollit per fer l’entrevista. L’he escollida per el simple fet que sap que és viure en dos llocs diferents en una època molt difícil, tot i que ella, el meu avi, la meva tieta i la meva mare van venir cap a Catalunya al voltant de l’any 62, a 13 anys de la fi de la dictadura franquista van sofrir les repesaries que el règim va sotmetre a Catalunya.
-Seguirem un ordre cronològic per fer l’entrevista. Que recordes de la guerra?
- Recordo poca cosa, ja que era molt petita i no entenia massa bé el que passava. Amb el temps em van anar explicant que significava tot el que passava tot i que jo m’anava adonant poc a poc que hi havia una revolució però no entenia molt bé perquè. En aquells instants jo només entenia que quan sonava la sirena teníem que anar corrents al refugi perquè no ens enganxes cap avió Alemany.
-Com recordes la postguerra? Hi ha alguna cosa que et marquès amb més força que les altres?
- Va ser una època molt dura, on tota la gent de la ciutat tenia por, perquè encara que la guerra ja s’havia acabat seguien tenint por per si el nou règim dictatorial seguia amb la matança. Amés en el meu cas va ser especial, ja que des de molt petita se’m va morir la mare i la postguerra va ser molt més difícil per la meva família. Érem 4 germans i per molt que el meu pare fos un molt bon home ell sol no podia mantenir a la família, i la meva germana gran ens va fer de mare a les meves a la meva germana, el meu germà i a mi. En aquella època hi havia molta desconfiança i sobretot temor a que ens deparava el futur. Una de les altres coses que em va marcar va ser la quantitat de nens que vem tenir que deixar els estudis i l’escola per ajudar a la família que havia quedat molt malmesa econòmicament desprès de la guerra i que necessitaven la major quantitat de diners possibles.
-Com va morir la teva mare? Creus que va ser a causa de la guerra que no es va salvar?
- La meva mare va morir quan jo tenia 6 anys, de una “tonteria” que el meu pare mai ens va volguer explicar, però sempre em va deixar clar que la guerra li va robar l’esposa i a mi la mare, ja que si no haguéssim estat en guerra s’hagués salvat, o si més no, en l’actualitat no hagués tingut aquest tràgic final.
Poc a poc et vas anar fent gran. Com influeix tot això en una persona?
- Influeix molt haver viscut una guerra, però el fet de haver viscut una tragèdia com aquella on veies gent de un mateix país matant-se et fa valorar el dia a dia i sobretot apreciar que tot i els problemes que tenim actualment estem en una
situació bastant estable en aquest país. No desitjaria que cap generació més tingués que viure aquesta situació, ja en vem tenir prou. En quant a personalment, tota aquella situació em va fer forta i independent, per molt que hagués tingut el suport de tots els meus germans i del meu pare, res pot substituir el pes d’una mare i vaig tenir que ser una mica autodidacte en aquest sentit.
-Com recordes l’època d’autosuficiència espanyola?
- Va ser una època on el menjar no brillava per l’abundància, on teníem que racionalitzar bé el menjar perquè ens arribes bé per tota la setmana, intentar guardar-ne per quan no n’hi hagués tant... Mai vaig passar gana
-Va arribar el dia en que et vas casar i vas voler formar una família. Una època de felicitat enmig de tanta tristesa i tant dolor. En aquest parèntesis de felicitat varen néixer les teves dues filles.
- Aquests són els millors anys de la meva vida, formar una família i veure néixer a les meves filles, però per sort no van néixer en la pitjor etapa del franquisme. Recordo que va ser una època que encara que seguíem en la dictadura tenir les dues nenes ens va fer oblidar en quina situació vivíem, tot el sofriment ja passat i m’obria una escapatòria, però sobretot vaig poder veure una sortida a aquell túnel que semblava no tenir fi.
-Quines van ser les causes de que vinguéssiu a Catalunya? Us veu trobar en un espai estrany en arribar aquí?
-Les causes van ser ben simples, a Andalusia cada cop hi havia menys treball i de menys qualitat i a Catalunya estaven començant a sorgir el fenomen de l’industrialització i no va ser una idea presa en tres dies, sinó que vam parlar-ho molt amb el meu marit, perquè era deixar les nostres arrels per anar a un lloc on per experiències sabíem que ens aniria bé però no sabíem com ens acoplariem al nou espai. Finalment vem decidir marxar a Catalunya i crec que va ser la millor opció. Un cop vem arribar aquí no se’ns va fer massa difícil per el simple fet de que havien moltes famílies en la mateixa situació que nosaltres.
-Però un cop vas arribar a Catalunya una enfermetat et va deixar fora de combat ràpidament i sense poder treballar durant molt temps i de fet, et va deixar molt marcada per la teva vida laboral.
-La veritat es que vaig tenir molta mala sort en aquest aspecte, però sort de estar aquí a Barcelona. L’enfermetat em va afectar a la vista i em va provocar una “ceguera” parcial que amb el temps i les noves tecnologies he pogut anar coregin. En aquesta època la meva filla gran va tenir que cuidar de la teva mare, perque tot i que la teva tieta no era massa gran la teva mare era petita, i es va tenir que sacrificar molt perquè el teu avi es passava el dia a la fàbrica per tirar endavant la família econòmicament i la casa necessitava un referent. Sempre m’arrepenteixo de que una de les meves filles hagi hagut de passar per una situació d’aquestes però va arribar un punt on va ser necessari.
-D’aquí a la mort de Franco. On estaves quan ho van anunciar per la televisió?
-Recordo que estava a casa de la meva germana ajudant-la perquè l’endemà teníem família a casa seva dinant tots junts. Va ser una notícia que sabíem que podia ocórrer en qualsevol moment i el meu marit es va alegrar però jo estava més preocupada per el futur.
Fins aquí la meva entrevista a la meva àvia, he intentat resumir al màxim el contingut pel simple fet de que no es fes pesada i he agafat les idees principals a les seves paraules.