No vull ser la persona més freda ni esquerpa del món, però crec que ho seré.
No vull fer-te mal ni dir-te que res de tot això serà veritat, però crec que serà així.
El que si que sé, és que sento tot el que et diré i, que pel simple fet de sentir-ho, t'ho he de fer saber:
Crec que alguna cosa dins meu, per petita que sigui, s'ha emocionat quan he llegit el teu missatge. Sovint també recordo les estones compartides i els nostres riures incontrolats. Una punxada de nostàlgia s'activa sempre que hem passa pel cap. També recordo els silencis, llargs i espessos, suaus i clars, volguts o imposats. Això també em punxa però d'una altre manera.
Llavors, és quan des d'una perspectiva més freda em recordo el que fa temps que sé i deia: "les persones arriben a les nostres vides per transmetre'ns aquelles coses que se'ns escapen i que no acabem de comprendre, per fer-nos de llàntia i de mirall que reflexa la llum, però hi ha molt poques persones que siguin per sempre i saps que no pots aturar-te. Tot té cicles. Aquestes persones, com tu i com el món, no es poden aturar."
M'agradaria dir-te que no t'estic dient un adéu per sempre, perquè espero que en realitat no sigui així, però...
Vas aparèixer quan més ho necessitava, jo era una pedra preciosa enterrada i en brut, no coneixia ni la meva existència. Tu vas donar-me un mapa que em va permetre localitzar-me i saber que existia i on em trobava. Al llarg del temps, ens hem anat donant pautes per desenterrar-nos i començar a polir-nos, i no ha estat fàcil.
Hi ha moltes coses que et tiren de nou sorra al damunt i que et fan malbé, també n'hi ha que t'ajuden a polir-te més ràpid i agafar alguna forma.
Però tan tu com jo, sabem que no som només una pedra preciosa, si no un conjunt de moltes que formen tot el que hem sigut, som i serem.
Cert, et trobo a faltar però no tant com tu dius trobar a faltar-me, t'enyoro i també enyoro tots els bons moments, però hi ha tantes coses que podria trobar a faltar i tantes d'altres que disfruto ara, que no vull estar pensant en el què va ser.
Cal fer-ho, ho sé, pe`ro no constantment.
Ara dius necessitar-me més que mai i que també ara és quan més lluny em sents. Doncs això també em passa a mi.
No el necessitar-te, ho sento, si no el saber-te lluny.
Tu tens la teva vida i jo la meva.
Tu aconsegueixes el que et proposes i jo ni ho intento.
T'he envejat tantes vegades... que crec que em va bé tenir-te lluny.
Tu tens les teves coses bones i jo les meves, ho sé.
També tens coses que no m'agraden gens i mai he sabut dir-t'ho.
Sé que ets feliç però et falten petits detalls.
Petita els humans estem creats per trobar a faltar el que no tenim o per desitjar més que el que necessitem.
Alguna cosa em diu que algun dia tot tornarà a una normalitat que mai va existir, però encara no ha arribat.
Sento no ser un pèl menys egoista i pensar una mica més en tu, però fa massa que penso en els altres i massa poc en mi. No vull sentir-me incòmoda ni obligada i ser que tu tampoc ho vols.
Ser el què em diràs: tranquil·la, t'entenc i agafa el temps que necessitis, jo seré aquí.
Fa massa que tinc la sensació d'estar allargant un adéu sense sortida.
Però per aquest desig d'arreglar les coses i de recuperar-les, m'0agafaré altre cop a l'esperança i convertiré l'adéu en un fins ben aviat.
Qui sap, potser en breus trobo algu o algú que m'ajuden a tornar a dibuixar aquesta part de mi que es va esborrar.
Fins llavors, accepta aquest silenci que ara et dono.
És el millor que ara tinc per tu.
Ho sento, però les coses són així.
Algú que et va estimar
t'aprecia molt
i sempre et portarà al cor