És malaltís veure com persones que ho signifiquen tot van desapareixent sense que l'univers et doni cap explicació.
Resulta aclaparador pensar que avui fa un any d'aquella conversa, cadacú a una banda d'aquell vidre, en la qual em explicaves una i altra vegada que tiraves a faltar que et fes girar a la cadira del meu escriptori i que et donaven natilles per menjar.
En aquests 366 dies han canviat tantes coses que aquella felicitat que sentia cada diumenge, quan em despertaves buscament abalançan-te sobre el meu llit, sembla una simple utopia.
Com cada dia, vaig a cridar ben fort que algú només mor quan se l'oblida i vaig a jurar que mai oblidaré com d'especial em vas fer sentir cada instant que vas passar al meu costat en la teva curta, però intensa existència.
Suposo que hauré de donar-me un altre cop de cap contra el terra i fer-me a la idea que no vas a aparèixer de dins del meu armari, com tantes altres vegades, cridant i acompanyant tal escàndol amb el millor dels teus somriures, fent que els pitjors moments es convertissin en simples tragicomèdies.
Suposo que el món no està fet per a algú tan especial com tu, Caxull.
Et voldré fins a l'infinit i més enllà, petit Buzz Lightyear.
