Solia sorprendre's de com era. S'acostumava a aïllar-se de tothom quan més rodejada de gent es trobava i era extrany. Una volta més, ho havia fet. Estava just al mig d'una nau, plena de joves, de música que feia que els seus cossos no poguéssin estar-se quiets, les pareds de la nau trontollaven, augurant una catàstrofe dintre de poc i ella s'adonava.
Al mig, rodejada de gent coneguda i desconeguda, rodejada de persones que podien arribar a saber què pensava en alguns moments i persones que mai tindrien la sort de conèixer una petita part d'aquell ser enimàgtic. Va tancar els ulls, escoltant atentament tot el soroll que hi havia i de cop, el silènci. Aquell silènci que li donava la clau de tot el domini de sí mateixa, que la portava a la calma absoluta i poc a poc... començà a moure's.
No existia ningú més que ella en aquella nau que s'havia transformat. Semblava massa gran sense ningú més i les pareds que feia uns segons trontollaven, s'havien pintat d'un blanc pur i net, igual que ella.
Ballava al ritme d'una cançó que portava a dins seu, lenta, harmoniosa, alegre... i també es transformava el ritme, més ràpid, accelerant els seus moviments, notant una nova presència dins d'aquell espai tan personal i irreal. Algú més... hi tenia un intrús a dintre seu i això no li havia passat mai.
Obrí els ulls i seguia estant la mateixa nau buida, amb les pareds d'un blanc que quasi feia mal mirar-lo i al seu davant aparegué un noi.
Un noi alt, de cabells foscos com la nit que contrastaven exageradament amb la blancor de tot i formant uns rínxols curts i desfets; i amb un somriure a la boca que la va deixar perduda per uns instants. S'apropava... i ella no savia qui era. El que sí savia era que aquella era la catàstrofe que havia malinterpretat... la catàstrofe era que aquell noi, seria qui la perdria per a sempre