“Estimat Mikhail.
Et comunico que el teu germà gran, n’Andrei, va morir fa una setmana. Va tenir un mal lleig. Hom pensa que va ser per la reiterada exposició a elements tòxics que guardaven al polvorí de la Unitat militar. Ell n’havia estat supervisor.
Tens el meu sentit pèsam.
El temps que ens ha mantingut separats l’un de l’altre, ha arribat a la seva fi.
Ara ja no hi haurà res que ens ho impedeixi. Som lliures, cadascú amb el seu present i les seves enyorances.
Com t’he enyorat! El casament amb l’Andrei va ser com una inversió. Pensa que tenia una filla i l’havia de mantenir. Sort que vas carregar amb la responsabilitat de fer-te’n càrrec un temps. Malgrat tot, ella sempre et va ser fidel. Encara no sé com s’hi va avenir...però és igual. Ella va triar aquesta vida que bé l’hauria pogut rebutjar.
Com ho tindries per venir un estiu? Encara fas de psiquiatre? La meva filla, la Ludmila, m’explicava com que no havies tingut gaire sort amb les feines. Que et duraven poc i anaves curt de diners. Ara, si véns no et podràs privar de res. Aprofita un estiu, amb l’excusa que vas com a cooperant a l’Hospital psiquiàtric de Riazan. Allà han canviat molt poc, les coses. Continua essent tan dolent com el dia que vas anar-te’n a Israel. Necessiten mans i diners. Et serà fàcil, mentir.
Espero notícies teves. La teva fervorosa amant, Tamara.”.
Havia passat una eternitat. No recordava cap imatge de la Tamara, aquella dona que l’havia fet tornar boig de passió, però estava content. Havia complert la seva promesa. Allò si que era una dona! Una mort a la família sempre provocava tristor però ell poc n’estava, de trist. Sempre havia vist el seu germà com un competidor, que sempre li feia ombra en tot. El seu pare, en pau descansi, sempre l’havia preferit a ell, malgrat hagués fet tots els possibles per assemblar-s’hi: Psiquiatria. Va perdre el temps trencant-se les banyes a la universitat fent medicina... per acabar essent l’ovella negra! Per tothom, ell era un desgraciat.
Certament, les coses havien canviat molt des de la darrera carta. La vivor del primer enamorament, la passió, l’engrescament de ser pare en un ambient agradable, ple de sentit per una feina ben feta, els reconeixements dels seus col·legues, tot s’havia esfumat. Va haver de fer front una dura etapa de la seva vida: El pas dels quaranta als cinquanta anys. L’adolescència de la seva filla, l’única que dins del seu cor, reconeixia. El trauma d’haver estat amb l’ai al cor sense saber com acabaria l’assumpte de la suspensió de la seva pràctica mèdica per una denúncia –qui sap si certa- d’una pacient. El temor de ser descobert, cada vegada que la seva dona entrava d’amagatotis al seu escriptori, per qualsevol excusa familiar o mèdica... Aquelles cartes d’un passat que mai no hauria volgut viure. Allò va ser un regal enverinat, pensava. Li van permetre exercir però aquell afer va tacar al seu historial com a psiquiatre i, a cada Clínica on presentava el seu Currículum, amb l’educació protocol·lària característica del “ja t’avisarem”, quedava clar que no ho farien mai. Aleshores va passar a ser un aturat forçós. Va decidir de posar una consulta al pis de Haifa on viva amb la seva dona i filla i, mentre elles estaven fora, visitava. Al principi va constar trobar-los. La seva dona va donar veus a tot l’hospital, als seus col·legues, a pacients que atenia a urgències. El boca orella va funcionar i, de mica e mica, la consulta privada s’havia anat omplint. Estava força satisfet perquè de diners n’entraven –l’altra cosa era si eren gaire legals...-. Tot això li va passar factura. Era un altre home. La dona que en un primer moment l’havia fet feliç ja no la coneixia i com a tot, bumerang, volia tornar a casa. En pocs anys ja havia cremat tota la cera de la seva vida. I ara tocava canvis. Una mica d’aire glacial podria esborrar el siroco calent d’Israel.
Primer, va deixar caure la idea a la seva filla, que des de sempre l’havia ajudat, a canvi de no res, en les seves trafiques personals. Ella en va estar encantada però no sabia el rere fons veritable, només un tros. Segon, per un descuit se suposa que intencionat, va deixar la carta a la vista de la seva dona i, com ella no es mamava el dit, se les va empescar per poder-la entendre. Quan en va saber el contingut, els esdeveniments es giraren en contra seva. Allò que havia somniat com un desig de retorn a la infantesa es va convertir d’un dia per l’altre, en aire. Tota la seva vida estava composta d’aire, d’allò que no podia abastar amb les mans, un ensomni profund i que mai no es va despertar. Allà, en aquella carta, semblava feta en sèrie: hi havia molta passió, molta enyorança, molts records, però podia posar la mà al foc i no cremar-se? Ell podia assegurar que aquella carta era en realitat de la Tamara? Ludmila i tanmateix Tamara sabia que estava casat i per tant podria donar un pretext per anar-se’n? Allò no rutllava. Allò de “no hi haurà ningú que ens ho impedeixi” li va sonar com una frase molt meditada i per tant, falsa: era com un caramel, massa bonica. I davant d’aquest interrogant, Mikhail va preferir auto aplicar-se la dita que havia après estudiant hebreu: si has agafat molt, no has agafat; si has agafat poc, has agafat. Si aspires a tot et quedaràs en no-res.
FI.
