Sempre l’havia atret aquest personatge i sobretot encara més, en la versió de l’artista pre-Rafaelita anglès, sir John Everett Millais. Aquella noia adormida dins el llac. No era pas morta, -només estava adormida!, flotant en aquella mena de d’estanc ple de verd i de canyes seques.
Collia flors dalt d’un arbre per al seu estimat Hamlet i, va caure...es va deixar caure en un moment de desesper. Feien potser de trampolí, les branques traïdores, retorçades i de soca nuosa...
Cada vegada que passava per un camp amb les mateixes característiques florals del quadre de Millais, s’imaginava ela seva pròpia mort. Tota ella envoltada de corones de lors estivals i la verdor fresca de l’estació astronòmica...; amb aquells vestits tan elegants que semblaven extrets d’uns vitralls de capella gòtica. Sainte Chapelle, potser? Fet de nervis de plom que enllaçaven cristalls de colors que semblaven joies.
Aquella Ofèlia havia embogit.
O no.
Va caure i enfonsar-se com una biga de ferro, com una pedra llençada a l’aigua, amb ímpetu.
No floten.
Menys les pedres tosques. Aquestes no tenen convulsions.
Si en la seva vida existís un cas semblant en que la pau i l’estimació fos revelada a les oïdes del seu cor, trobaria la manera d’endinsar-se a l’aigua, lluny, durant la nit carregada de foscor, amb la prova de la seva mort: Perquè qui la trobés no li fos difícil fer l’autòpsia: Fallada hepàtica per sobredosi de pastilles; pastilles dintre una ampolla com el missatge d’un nàufrag. Ampolla segellada com el silenci...
