Entrevista de la Guerra Civil espanyola a Jordi LLurià
Introducció:
L’autoanomena’t "bàndol nacional", amb l'ajuda dels feixismes italià i alemany, va aconseguir de conquerir tot el territori espanyol de l’anomena’t "bàndol republicà", que rebien l'ajuda de la Unió Soviètica, del moviment internacional Comunista, i de les Brigades Internacionals. Mentre, les forces democràtiques internacionals es rentaren les mans amb el pretext de no interferir en un assumpte intern.
Els "republicans" estaven composats des dels centristes que donaven suport a una democràcia liberal moderadament capitalista fins als comunistes i revolucionaris anarquistes. La seva base era principalment urbana sent especialment forta en les regions industrials del nord, sobretot a Catalunya i el País Basc, que a més buscaven una autonomia o fins i tot la independència del govern central de Madrid, una opció que va quedar oberta amb el govern republicà.
Els "nacionals", al contrari, tenien un suport més rural, més conservador, eren principalment catòlics, i estaven a favor de la centralització d'Espanya.
En el transcurs d'aquesta guerra civil, els futurs bel·ligerants europeus de la Segona Guerra Mundial es comencen a enfrontar més o menys directament: l'Alemanya d'Hitler i la Itàlia de Mussolini aporten el seu suport a Franco, la Unió soviètica de Stalin ven armes als republicans, tot buscant la presa de poder al si de la república. França i el Regne Unit escullen la neutralitat i no hi participen directament, però deixen que les Brigades Internacionals es comprometin del bàndol republicà.
Algunes de les atrocitats de la guerra -incloent-hi l'ús de la tàctica del terror contra els civils- presagiaven la Segona Guerra Mundia, encara que tant els denominats Nacionals com el Republicans confiaven de manera aclaparadora en la infanteria més que en l'armament pesat modern o en l'aviació. Tot i que la guerra va durar només tres anys, la situació política ja havia estat violenta durant els anys anteriors i continuà amb ajustos de comptes i una forta repressió en els anys posteriors. El nombre de víctimes encara no és clar i van des de 300.000 fins a 1 milió de persones segons les fonts, i desenes de milers d'exiliats. Moltes d'aquestes morts eren el resultat d'assassinats massius comesos per ambdós costats.
L’objectiu d’aquest treball és saber i dominar el tema de la guerra civil a Espanya, però no només la part més teòrica del desenvolupament de la guerra sinó també l’emigració, les dificultats per sobre viure, els pensaments i la vida quotidiana dels habitants en època de guerra.
En aquest treball exposarem una resum teòric de les dues etapes del règim franquista i la transició democràtica de la guerra civil espanyola i una recerca a partir d’entrevistes a personatges que la van viure d’aprop. La postguerra també és un període important per com va afectar aquesta en la vida quotidiana del poble i els canvis que van anar venint fins la mort de Franco.
El Règim franquista i la transició democràtica:
El Franquisme va ser un règim polític autoritari. Neix d'una victòria militar a diferència dels altres règims similars, que neixen amb suport popular o per via electoral. És significatiu que Franco va al·ludir sempre a la "victòria" fins els anys 60, quan va canviar el seu discurs per parlar de "pau". Ell havia donat a Espanya la pau que per culpa dels règims liberals no havia tingut en tot el segle XIX i el que es portava del XX. A més, va ser un règim militarista on les decisions es prenien seguint el model de jerarquia militar. L'exèrcit era així una institució fonamental, que va estar sempre present en major o menor mesura en els governs de Franco.
A més és una dictadura en sentit estricte, on Franco té totes les atribucions de govern i controla tots els ressorts de l'Estat: cap d'estat, de govern, del partit únic i de l'exèrcit. Cal fer esment que això no succeïa a la Itàlia feixista, on hi havia un rei que era cap d'estat i el consell nacional feixista va arribar a destituir Mussolini com a cap del govern el 1943. S’ha d'afegir a tot això el fet que les corts franquistes no tenien iniciativa legislativa. Així, Franco s’ostentà tant el poder executiu com el legislatiu, trencant-se el principi de separació de poders de la democràcia. Tot això fa que sigui un règim molt personalista, que va resistir estable durant gairebé 40 anys sense problemes, però no va sobreviure a la mort del dictador.
Tampoc hi havia sistemes representatius. Existia un únic partit denominat Movimiento Nacional, que estava format per la Falange Española Tradicionalista y de las JONS. A aquest partit havien de pertànyer obligatòriament tots els funcionaris que, a més, havien de jurar els "principios fundamentales del Movimiento", llei màxima de l'Estat similars a una constitució. Espanya es definia com a democràcia orgànica. Aquest sistema suposava negar els drets polítics individuals i deixar la representativitat popular de forma indirecta en mans d'organismes (sindicat vertical, caps de família o municipis). A més, una part de les corts (mancades d'iniciativa legislativa) era designada directament per Franco i d'altres hi eren per dret propi (alguns alts càrrecs militars i eclesiàstics). Aquest sistema pretenia mostrar a la comunitat internacional la il·lusió que a l'Espanya franquista hi havia algun tipus de democràcia.
A nivell econòmic Franco va mirar de buscar un règim viable a mig camí entre el model capitalista i el comunista. L’estat franquista fou capitalista, però amb gran intervencionisme econòmic per part de l'Estat. La propietat privada era un dret reconegut, però la nació estava per sobre dels interessos individuals. Aquest sistema és propi dels règims de tipus feixista i revestia de progressisme social un règim autoritari i què, per molt intervencionista i controlador fos, sempre deixava els empresaris i terratinents per sobre dels treballadors en les negociacions. El control de les relacions laborals l'exercia el sindicat vertical i les vagues eren considerades subversives i estaven prohibides. Durant els anys 50 i més als 60, Franco ha d'anar suavitzant l’ intervencionisme del règim per sortir de la crisi econòmica i assegurar-se el recolzament i les inversions dels aliats occidentals. L’ intervencionisme estatal es va traduir arran del creixement econòmic del "desarrollismo" en gran corrupció política. També s’ha de destacar el paper que va tenir l'Església catòlica, que fou un dels grans baluards del Franquisme, amb alguna excepció com el cardenal de Tarragona Vidal i Barraquer, que va morir en l'exili. Aquesta s’havia sentit atacada per la República i Franco es presentava com l'home escollit per Déu per salvar la pàtria. L’Església va recolzar aquesta tesi i Franco li va concedir molts privilegis en el Concordat del 1953: benestar econòmic, poder social, un fur específic pel qual el clergat era jutjat de forma diferent, el matrimoni canònic era l'únic permès, ensenyament de la doctrina als centres d'educació, manca de censura en les seves publicacions... Amb tot, els anys 60 l'església catòlica espanyola viu un profund procés de renovació arran del Concili Vaticà II. Apareixen nous capellans joves que no han viscut la Guerra Civil i la postguerra, amb actitud crítica al règim tant des del punt de vista social com polític. A més, l'Església basca serà sempre pròxima al nacionalisme i també serà crítica amb la dictadura. Així, es van produint canvis en part de l'Església que el Generalíssim mai va entendre i que es van fer evidents quan el 1975, un Franco malalt va fer les seves últimes execucions procés de Burgos i el Papa les va condemnar públicament.
En darrer lloc cal parlar dels recolzaments socials del règim. Primerament són els que havien recolzat el cop d'estat de 1936: els grans terratinents i burgesos industrials i financers (la burgesia catalana i la basca van ser favorables al règim), bona part de la petita burgesia i la pagesia influïda per l'Església catòlica. A més, s’ha d'afegir que la naixent classe mitjana dels anys 60 serà propera al règim, ja què es beneficien del “miracle econòmic” del "desarrollismo". Així, no posen problemes a la manca de llibertat pública a canvi de la prosperitat econòmica i la "pau" que la dictadura s'atribuïa. S’ha de tenir en compte l'ús de l'aparell propagandístic franquista, que difonia la ideologia del règim entre les classes populars, la censura i el control de l'ensenyament, que no només difonia l’idear-hi franquista, sinó que feia que les noves generacions estiguessin mancades de consciència política crítica, fet que s'ha denominat franquisme sociològic o majoria silenciosa.
Acabada la Guerra Civil Espanyola amb la victòria dels autoanomenats nacionals, Franco va passar a ser cap d'Estat, proclamant-se Caudillo de España por la gracia de Dios. En els primers anys, el règim franquista va dur a terme una repressió brutal contra els adversaris, va donar suport a Hitler i Mussolini, i va practicar una política econòmica autàrquica que va alentir el desenvolupament de l'estat. Més endavant, el règim va establir contactes amb Estats Units, i va canviar de política econòmica. Els anys 60 es van desenvolupar per un increment notable del nivell de vida de la població en general (desarrollismo), si bé el nivell de llibertat personal i política no va augmentar de la mateixa manera.
El franquisme com a règim polític es va acabar amb la mort de Franco, que va ser succeït pel rei Joan Carles I d'Espanya com a cap d'estat. La transició cap a un sistema polític basat en una democràcia parlamentària va ser relativament suau.
El franquisme avui en dia, encara hi ha grups reduïts d'ultradreta que es declaren franquistes i reivindiquen obertament el règim franquista. Aquests grups defensen una visió de la Història d'Espanya coherent amb la que propagava el franquisme.
D'altra banda, tenint en compte que el règim va controlar l'educació durant 40 anys, que la transició cap a la democràcia va ser gradual, i que hi va haver una amnistia general per tots els integrants o col·laboradors del règim franquista, hi ha qui argumenta que el franquisme com a fet social va perdurar a Espanya molt més enllà del 1975 (l’anomena’t franquisme sociològic). Òbviament això es objecte de controvèrsia, i de fet l'ús del terme franquista de manera derogatòria ha estat relativament habitual en el debat polític en els darrers anys.
La Transició democràtica espanyola, transició espanyola o simplement, transició, és el període de temps comprès entre la fi de la Dictadura franquista i el restabliment de les institucions democràtiques a Espanya, a través d'una nova restauració borbònica.
Situació política
Els darrera anys de la dictadura no van portar cap estovament a l'hora de reprimir els sindicats o associacions polítiques, o bé de signar sentències de mort en el casos de terrorisme, excepció feta del Procés de Burgos.
L'única resposta a les mobilitzacions de la que el Govern se sentia capaç era la repressió, com el procés 1001, al 1973, contra deu membres de CCOO acusats d'associació il·lícita. El judici s'inicià el 20 de Desembre de 1973 sota una atmosfera de terror, ja quinze minuts abans de la hora en que havia de començar el judici, el president del govern, l'almirall Carrero Blanco era assassinat per un comando d'ETA. Aquesta figura havia de ser el garant de la continuïtat del règim a la mort del dictador, cosa que es va veure parcialment truncada. El nomenament a la presidència del govern de l'anterior director general de seguretat, Carlos Arias Navarro no deixava dubtes sobre la resposta del règim: emprar la força si calia.
Les protestes estudiantils i vagues, totes ferotgement reprimides, van ser una altra constant de les acaballes del règim. El procés de gradual retirada del recolzament eclesiàstic - tret del d'excepcions malauradament notables - al règim del dictador es va convertir en un altre dels elements característics del període 1969-1975.
Des del 22 de juliol de 1969, el dictador havia proclamat com a el seu successor oficial al príncep Joan Carles de Borbó, nét d'Alfons XIII, que a l'endemà va prestar jurament de lleialtat a Franco, als principis del "Movimiento" i a les lleis fonamentals de l'Estat. Durant aquests primers anys de la dècada de 1970 el paper del llavors príncep va ser poc rellevant políticament parlant.
Situació econòmic-social
La crisi del petroli del 1973, tot que silenciada oficialment en les repercussions que per Espanya podia tenir, va a començar a deixar senyals de la seva arribada. La recessió a nivell europeu va incidir en dues de les principals fonts de divises estrangeres: el turisme i les remeses dels treballadors emigrats. La perspectiva d'un augment de l'atur i d'una davallada del nivell de vida avançaven un augment paral·lel de la militància obrera. Els increments salarials van ser limitats en un intent inútil d'aturar la inflació. L'increment real del cost de la vida va acostumar-se a estar marcadament per sobre de les xifres oficials d'inflació. Donat que molts treballadors necessitaven cada cop més de dues feines, o si més no de nombroses hores extraordinàries , per tal de cobrir les seves necessitats, els conflictes socials van constituir el major problema al que s'enfrontava el govern de Carrero Blanco.
Els planificadors havien fracassat en el seu intent de resoldre el problema de l'habitatge, i el buit fou omplert per l'especulació immobiliària, que va anar acompanyada de construccions de baixa qualitat i fraus.
La protesta contra les deficients condicions socials - baix nivell sanitari i una inadequada organització dels serveis educatius i mèdics - van servir per intensificar la consciència de la classe obrera, que es va convertir en una part important del procés de politització.
Al llarg de 1975 es va reforçar la censura, un cop més, i nombrosos diaris van ser "segrestats".
Mort al llit del dictador
Quan Franco va morir, el 20 de novembre de 1975, desprès d'una llarga agonia i 36 anys de dictadura, el sector dur del règim ja havia perdut la partida. La solució immobilista del franquisme sense Franco havia mort amb Carrero Blanco, i la solució aperturista/continuista d'Arias Navarro va quedar destruïda per:
- Les maquinacions del propi sector dur del franquisme (búnker), com exemple, el terrorisme d'Estat automàticament imputat al sector dur de l'esquerra (F.R.A.P.)
- Per les seves pròpies deficiències.
Això va dur a que coincidissin en l'interès pel canvi l'oposició democràtica i una part de l'oligarquia econòmica.
Entrevista:
L’entrevista’t és el senyor Jordi Llurià Monràs, nascut a l’any 1934 a Terrassa, dos anys abans de l’esclat de la Guerra Civil espanyola.
1.On vivíeu abans que comences la guerra civil? I un cop va començar us veu mobilitzar o veu seguir al mateix lloc?
Jo vaig néixer a la rambla de Terrassa, que es on vivien els meus pares, i vaig seguir-hi vivint fins que hem vaig casar.
2. A Terrassa la gent era del bàndol nacionalista o del bàndol dels rojos?I vosaltres?
Majoritàriament anaven a favor del bàndol roig , però també hi havia una part de dretes.
3.Quan va esclatar la guerra com van reaccionar a casa vostra?
El meu pare es va apuntar de voluntari al exercit roig perquè d’aquesta manera podia elegir la funció que hi tindria en ella, va triar treballar en la cuina per el fet de tindre menjar per casa.
4.La relació amb els veïns va canviar o va continuar igual desprès de la guerra?
Tot va seguir igual, ja que eren mes normals tirant capa esquerres tots, el veí que si que feia mes por era el de la planta aixa , ja que era un personatge important del CNT famós que mes d’un cop agafava presos dels de dretes i els afusellava.
5.Quan vanar a la guerra el teu pare, us comunicàveu a traves d’algun mitja de comunicació o no vas saber res d’ell fins que va tornar?
Gairebé no ens comunicàvem , però sovint ens enviava cartes o venia ell, ja que la base on ell treballava era a la garrotxa.
6. Recordes el dia en que el teu pare va tornar a casa?
Jo era petit i gairebé no coneixia al meu pare ja que va marxar a la guerra , quan va tornar la mare hem va dir ‘’Fill el teu pare ja ha tornat’’ però a mi mes que felicitat de veure’l mes aviat hem feia por , ja que ell tenia molta barba i jo mai havia tingut relació amb ell ni res, amb el temps ens varem conèixer del tot.
7.A Terrassa es van produir bombardejos per part dels del bàndol feixista?
A Terrassa pocs, però a Barcelona era el principal lloc que bombardejaven sobre tot els italians i per això molts de Barcelona marxaven, s’anaven a viure en un altre poble.
Per exemple nosaltres teníem uns exiliats de Barcelona a casa , que ens pagaven diners per refugiar-se a casa i viure-hi com si fos un lloguer.
8.A causa del tancament econòmic a Espanya per part d’Europa i la resta de països, en el carrer es passava gana?
Al carrer es passava gana, tot hi que el estat imposes les cartes de racionament ,que tothom tenia dret a tenir-ne. Però el menjar que donaven era de molt mala qualitat immenjable, per exemple el pa era fet de serradures y remolatxes.
9.I a casa vostre recordes si ho vareu passar malament per aquest tema d’economia?
Com ja t’avia comentat , el meu pare treballava de cuiner per l’exèrcit roig , el menjar que els hi sobrava n’enviava una part a casa nostre, i d’aquesta manera varem anar fent.
10.En que consistia la vostre dieta?
Donaven unes llibretes anomenades de racionament a on tenies dret a productes bàsics ( farina, oli sucre, xocolata) a preus barats, però eren d’una qualitat immenjable, com el pa que no era fet de farina, si no de serradures de remolatxa i segó .
També es vesava molt en patata ,cigrons i pollastre a les festes assenyalades.
11. Durant la guerra va tenir la oportunitat de anar a l’escola?
No, jo no, asclar que era molt petit també. La meva germana si que me’n recordo que hi anés, però vaja potser hi anava un dia i l’altre es quedava a casa. Ara després a la
post guerra si que me’n recordo que hi anés però tampoc es que te’n senyessin masses coses, amb un llibre passaves tot un curs i a més tot era “el esperito nacional” i totes aquestes punyetes. El capellà venia a fer-te classe, tot era en castellà, Déu nos esguard si et pillaven parlant em català.
12.El fet de prohibir el us del català en un lloc públic , va evitar el fet que a casa el parléssiu?
No hi ara, a casa de sempre l’hem parlat.
13.En el col·legi parlàveu català o parlàveu castellà?I que os ensenyaven?
Amb un llibre passaves tot un curs i a més tot era “el esperito nacional” i totes aquestes punyetes. El capellà venia a fer-te classe, tot era en castellà, Déu nos esguard si et pillaven parlant em català.
14.Quan Franco va morir vareu seguir parlant català?I la gent per el carrer també o parlaven mes castellà?
Si no haguéssim continuat parlant-lo el català hagués desaparegut, tot i això molts ciutadans de Catalunya varen seguir fidels a la seva llengua i d’aquesta manera encara ara la llengua segueix viva.
15.A vostè li feien cantar la cançó ‘’Cara el sol’’?
SI, quan anàvem a llocs públics o per exemple al cinema abans de començar la pel·lícula et feien mirar unes fotos de Franco i Primo de Rivera aixecat amb la ma al cor cantar la cançó, al poc temps desapareixien les fotos d’aquets personatges per anarquistes o rojos fent gamberrades... Al passar això freqüentment es va deixar de fer això de cantar aquesta cançó.
16.I la mort de Franco?
La mort de Franco? Ui! Cada un ho veia de la seva manera, però jo com que no el vaig veure mai, doncs ho miro a la meva, sempre he sigut molt catalanista. Així que des de feia molt temps tenia guardada una botella de Cava per quan la guinyés, imaginat si feia anys que la guardava que quan la vam destapar ja no hi havia ni gas, allò semblava vi. En fi que ens vam alegrar molt.
Doncs això és tot, moltes gràcies per dedicar-me el seu temps.
Conclusions:
La guerra Civil va ser un període en que el Front nacionalista va ser capaç de reunir una gran quantitat d’aliats per lluitar contra el Front republicà que no va poder aconseguir ajuda externa a causa de la ignorància dels altres països.
La vida aquí a Espanya va ser força dura ja que van pagar justos per pecadors, també es va passar moltíssima fam a causa de la Segona Guerra Mundial i a que el poc aliment que hi havia era molt car per a moltes persones i famílies en que quan les fàbriques i els treballs van començar a funcionar altre cop i els ciutadans podien anar a treballar durant moltes hores i un salari molt baix.
I de mica en mica amb la mort de Franco i altres fets tant nacionals com internacionals que van ajudar al progrés del país.
Targeta de racionament del meu besavi matern, Albert Salvador.
Targeta de racionament de la meva besàvia materna, Teodora Duaso.
Jan Comas