Qui diu saber en els sentiments és de ben segur un il•luminat, un somiatruites que viu dins un món de plena innocència del saber. Estimar, una paraula que s’utilitza sovint sense saber, una acció que pocs saben reconèixer, i tots portem ben dins nostre, com una planta, arrelada dins del cor i sovint poc regada.
Quan penso en estimar, no trobo paraules dins meu que puguin dir-me que vol dir, per més que busqui en llibres, per més que pregunti als vells savis del saber, res és dit en clar.
Quan parlo d’estimar, no neixen paraules de la meva boca. No és qüestió del saber exactament, realment ben poc cal saber per estimar. Quan parlo d’estimar parlo del sentir, un sentir profund, pròxim.
Ningú sap que vol dir estimar, però tothom estima algú altre. Estimar ens omple de sentit la vida, sentir ens omple de saber i saber ens fa el que som, persones que estimem, persones que sentim, persones que pensem en sentir, però sentim sense pensar ni saber perquè sentim.