Va tancar la porta del consultori, ben puntual, molt abans de l’hora recomanada.
Ara, es fa de nit més de pressa i la fresca punxa com agulles al cos desprotegit, mentre que al seu lloc de treball habitual, guanyat a base de fer colzes i alguna altra feineta de sota mà, ofegava de calor al més enfredolit de les pobres ànimes que hi anaven a jugar a la “ruleta russa” de “si ho encerto ho endevino” de la seva estrella particular. A fora, encara no hi ha nits de rigorós hivern. Estem encetant la tardor que comença forta però, que després amb l’estiuet de Sant Martí, se suavitzarà una mica més.
La placeta on anava a jugar de petita, abans tenia els seus encants: Hi havia més arbres escampats pel voltant, fins i tot un avet de certes dimensions, en un racó, al costat del poliesportiu amb una acústica molt dolenta. Ara, l’han “civilitzat”, tallant la vegetació que incomodava els “verds” i ecologistes més refinats de l’ajuntament. Ara és més espaiós, hi ha massa sorra, però, al mig encara conserven un desmai poderós. És tot un senyor!
Des de certa distància, al fons de la placeta es veia l’espectacle esperat. Quan feia una mica de calor i els mosquits no molestaven, era més fàcil fer la feina de “voyeur”. Amb el fred arran dels ossos, és una altra cosa.
El darrer dia, després d’haver caminat un parell de quilòmetres per fer passar el fred, em vaig plantar com de costum en un racó estratègic. Mentre col·legues seves s’escarrassaven a fer mans i mànigues per complir amb la feina, fins a darrera hora, ella tancava calmosament, el llum i la porta i, s’encaminava, a pas lleuger, cap al vestuari femení. Un cop passats uns minuts, va sortir airosa. Cartera de pell castany, a la mà, -que pesava com un Vademècum, enorme- cap al seu cotxet de tres portes, de color fosc. Per contra, jo anava carregada de roba de màniga llarga i mocador al coll, pelant-me de fred, arrupida com una maduixa Noucentista.
Va passar per la vora de la placeta, amb una bruseta sense mànigues de color rosat pujat i un pantaló blanc, de cotó. Caminava decidida cap a la llibertat de la llar –a 25 minuts a peu a pas normal, sense córrer- amb unes sabatetes obertes, encara sandàlies d’estiu, que feien soroll mentre avançava satisfeta tot dient, orgullosa: “Mireu, sóc jo, la qui té la paella pel mànec de la vida i la mort, aquí passo i, a més, tinc molta calor....”.