Els viatgers van amb unes maletes visibles, sovint, molt grans. Però encara són més grans les seves maletes invisibles.

No es veu el fons ...

Fent transbordament pels túnels del metro, en una cantonada, un noi amb una guitarra i un micro, cantant. Una estampa habitual, però avui, de sobte m'adono que hi ha una cosa que no passa tan sovint. No és als meus ulls, és a les meves orelles. El noi està cantant en català! Sembla gairebé increïble. No m'he pogut estar de deixar-li una moneda.

La vaig trobar per casualitat. Una cita de cita de cita que no m'he molestat a rastrejar cap a l'original. Tampoc no he investigat sobre l'autor. Em sembla interessant i la copio aquí: ...

Petites algues ...

Estira els ulls al cel, que fa nuvolada pel ponent, ni es veu el sol com se'n va ni les estrelles començant a exhibir-se, només un gris claret, només un gris més fosc, només un gris encara més fosc, només un gairebé negre, només un negre molt negre i ja ningú no sap si el cel hi és o no hi és, si se l'ha endut la bugadera a netejar-lo o qui-sap-què. I després, ¿qui el planxarà? Perquè Déu ens en guardi, de tenir un cel arrugat, quin escàndol més bestial, si el Sol a mig matí es rebrega i en...

Tots som iguals però n'hi ha que criden, tots som iguals però alguns suspiren. ...

Sota el cel blau ...

El sol ponent ...

La rosa salta ...

A punt de ploure ...

Al metro, hi veig una noia estrangera, de pell bastant fosca però un xic mestissa. Amb la roba d'estiu es veu el seu braç, farcit d'unes quantes cicatrius que tenen un aspecte força lleig. De quina història passada deuen parlar? Contínuament ens creuem i tractem amb el que en podríem dir gent normal, que té una vida normal i que sembla que coneixem prou bé o que ens fem una idea prou aproximada de com són. Però les seves marques més essencials, les seves cicatrius, no les veiem perquè acostume...

Més que abandonada, aquesta sandàlia solitària de nen, tan nova i tant lluent, sembla oblidada. L'únic que no m'acaba de quadrar en l'escena que em ve al cap és que no és una sandàlia d'un nen tan petit. M'imagino un infant deixant caure la sabata en el segon i mig en què els pares no miren enmig d'un munt d'embolics. M'imagino una sandàlia perduda enmig de la vorera. I m'imagino que algú la troba i la deixa apartada i en un racó visible, per si de cas els propietaris s'adonen de la pèrdua ...

Un conjunt de relats curts que destaca per la seva varietat: personatges turmentats, acció pura, misteris indesxifrables, diàlegs interns... De vegades, amb un final molt obert que deixa la interpretació lliure al criteri del lector. En destaco el relat "Poema", sobre un poema de Papasseit, el més llarg d'aquest recull, que amb l'aclariment històrico-genealògic final que fa pensar com a possible la seva veracitat. Bones petites lectures per a un entreteniment agradable.

Set de repòs ...

El sol roig s'alça...

És la segona vegada que llegeixo un llibre de comentaris de haiku d'aquest autor. N'hi ha més, però em sembla que amb aquest ja en tinc prou. Arriba un moment en que com més llegeixo em sembla que entenc menys coses. Vol explicar claus sobre el haiku, ara aquí i ara allà, i dóna una visió (o vàries) de cada un dels poemes que ha seleccionat per al recull. I està bé, però arriba un punt que com més llegeixo menys entenc. Al final, el que passa és que el haiku té un no sé què, i voler-hi dona...

D'entre el reguitzell de turistes tots iguals, uns pantalons amb dibuix de pell de lleopard, com si volgués mostrar una fera humana, com si fos felina la Maria Castanya, com si un bon matí et vestissis d'animal i ja fossis un altre, i ja no fessis les mateixes files per fer les mateixes fotos que ja venen en postals. Un lleopard entre milers mirant en viu una postal que ha vist mil cops i no ha vist mai, i que ja no es pot veure en un paratge espatllat per una selva d'humans, tots iguals en la...

Una tempesta...

Ja he fet la meva visita "obligada" a la Setmana del Llibre en Català. Considerant que dura fins el dia setze, tot pot ser que encara hi torni i tot. Enguany n'he sortit amb quatre llibres, força variats, però encara a més a més hi ha hagut un extra: un exemplar prou interessant que m'he trobat abandonat pel carrer tornant a casa. Tot plegat, una bona collita.

Era una noia jove, d'aspecte sud-americà. Estava fent fotos amb el telèfon al seu nen, d'uns quatre anys, assegut en una cadireta enmig d'un vagó de metro ple. Acabada la sessió, ha desat el telèfon no a la butxaca (no m'he fixat si en tenia o no) sinó ben bé al bell mig dels seus dos pits. Per un instant, ho confesso, he pensat que tindria certa gràcia la foto que, òbviament, no he fet.

Un llibre de poesia, però no un recull de poemes, sinó un sol poema que depassa les tres-centes pàgines. Com qui diu res. Sens dubte és una de les lectures més inclassificables que hagi fet mai. Jo diria que en Casasses només s'assembla a ell mateix. És una lectura que es pot fer tan lenta i tan llarga com es vulgui, perquè hi ha tants i tants girs, tants i tants jocs de paraules, que és absolutament inesgotable. El pots llegir sencer (si és que n'ets capaç!) o a fragments, en ordre o obrin...