Sempre he pensat que tots servim per a alguna cosa, que tots tenim una feina a fer, encara que no tothom la mateixa, i que el millor i més productiu és que cadascú de nosaltres s'encarregui d'allò que sap, o que faci allò que li pertoca. Quan les coses van així, els resultats són millors, i costaria ben poc trobar exemples ben recents. Con diu la dita, les aranyes per filar i l'home per treballar.
Traslladant aquesta idea a la política, en sentit ampli, caldria demanar que el Govern governi, que el Parlament legisli, que la policia garanteixi la seguretat, que la societat civil actuï com a tal, d'acord amb la missió que cada entitat tingui, i que el president presideixi. I és que cada dia que passa em costa més pair que siguin els col·lectius cívics els que hagin de tirar del carro i que la sensació de desgovern creixi a poc a poc. Em costa veure el president tancat a Montserrat en un dejuni voluntari i simbòlic d'un parell de dies, mentre companys seus de partit pateixen reclusió forçosa a la presó i s'enfronten a una vaga de fam que els pot passar una molt dura factura física.
Catalunya és un país de "cumbaiàs" mal reciclats. Un país de gestos i de grans muntatges, com ja s'ha demostrat repetidament aquests darrers anys, però sense capacitat, pel que sembla, de tirar endavant quan arriba el moment en què els gestos i les paraules no són prou. On és la línia d'actuació a seguir, ara que la repressió ens ha caigut a sobre i ens amenaça de nou? On, la resposta a les mentides i les difamacions de cada dia? On, el pla de govern que orienti la societat cap a un objectiu compartit? On, al capdavall, la coherència amb la feina feta per tots els que pateixen presó, exili o persecució, més enllà de reconeixements oficials i gestos bonics, però inútils?
Esperem que els dejunis i el recolliment il·luminin i ajudin a trobar el camí. I si no, sempre ens quedarà muntar alguna que altra vetlla, a la llum de les espelmes i amb cançons i guitarres de fons, o novenes arreu del país, o processons, ja posats, perquè el que cada dia tinc més clar és que les formes poden canviar, es poden modernitzar poc o molt -de vegades molt poc-, però les idees i la manera de pensar i de raonar, no tant. I així ens va.