Vivim temps estranys, en què sembla que res no vulgui ser allò que realment és. El partits polítics juguen a no semblar partits, sinó moviments transversals, o cívics, o el que sigui. Els bancs amaguen que són bancs, com si aquesta paraula fos motiu de vergonya. Determinades empreses, les grans subministradores, sense anar més lluny, ja no diuen que són companyies elèctriques, gasístiques o d'aigua, mirant de vendre's com a ecològiques o fantasioses. Les persones no volen ser com són, ja sigui a través del gimnàs o de la cirurgia. Els viatges ja no són viatges ni descobertes de llocs desconeguts, sinó experiències. L'amistat, tot sovint és una simple conjunció d'interessos contra la solitud i la buidor, però ens entestem a dir-ne amistat, que sona més bonic. Fins i tot els currículums s'engreixen sense cap pudor, amb títols que no han existit mai, sobretot si són màsters o doctorats. I podríem seguir trobant més i més exemples de com s'intenta amagar la realitat, per la raó que sigui.
El pitjor de tot, però, és que ens n'anem acostumant i li trobem el gust a enganyar-nos. Confiem cegament en els que sempre han manat, simplement perquè canvien de nom i d'imatge, o ens acomplexem perquè no seguim uns determinats cànons estètics artificials, sense adonar-nos que anem omplint l'existència de realitats inventades i falses que, més d'hora que tard i de manera inevitable, es demostren com les fal·làcies que són.
Potser aniria tocant tornar a dir les coses pel seu nom i recuperar el valor i el sentit de tot plegat. Potser aniria ser l'hora de mirar cara a cara a la realitat i, si no ens agrada el que veiem, buscar la manera de canviar-la, i deixar de maquillar-la de forma grollera o de negar-la fent passar bou per bèstia grossa sense cap pudor. Potser va sent hora de recuperar el valor real de les coses, sense artificis ni enganys. I si no en tenen, de valor, d'abandonar-les com les andròmines inútils que són, i buscar-ne d'altres que siguin útils i positives de debò.