Això de treure el Sant Cristo gros quan les coses es posen especialment complicades, o quan no plou, per exemple, es veu que no és cap pràctica exclusiva nostra. I si no que li demanin a l’alcaldesa de València, Rita Barberà, que ara que se sent assetjada judicialment es treu de la màniga una idea tan estrambòtica com efectista: l’inici dels tràmits per declarar patrimoni de la humanitat un calze que es conserva a la catedral de la seva ciutat i que, sense cap pudor, identifica amb el Sant Grial. Això sí que és el Sant Cristo gros de debò.
No crec que valgui la pena perdre ni cinc minuts a comentar la versemblança de l’afirmació que allò que es guarda a la catedral valenciana sigui el Grial (suposant -que ja és suposar-que hagi existit mai). Però crec que sí que val la pena constatar com, en temps difícils, l’església sembre és un bon refugi per als pecadors.
I com que el mandat cristià és aquell d’estimar tothom, i com que amor con amor se paga, no dubto que l’església valenciana (i l’espanyola de propina) donarà tot el seu suport a Barberà i les seves iniciatives, en justa correspondència amb l’amabilitat i sentit de la caritat dels seus companys de partit a Galícia.
Una enorme vergonya.