(per tu T)
Suposo que a la seva manera era feliç; portava una vida monótona però havia aprés a gaudir dels petits detalls, dels petits moments que de tant en tant li donaven una bona injecció d’energia i positivitat.
Ara per ara es dedicava a fer el correcte.
Intentava adreçar la canalla ( que últimamente se li desmadrava), mantenia encessa la flama amb la seva parella, intentava donar el 200% en el terreny laboral i quan podia treure temps intentava escapar-se alguna estona per fer el tallat tota sola, pensar en les seves cosses, els seus pensaments, anar de compres o a mirar que es podria comprar si tingués calers,…
Però a vegades, i sobretot quan li venia la regla, li passaven pel cap moments de la seva vida dels que, haguessin anat més bé o més malament, se’n sentia orgullosa. Tenien un gust agredolç; dolç perqùe gràcies a tot el que havia viscut era com era (i n’estava satisfeta) i agre perquè s’adonava que la seva vida havia canviat sense donar-se’n compte, sense ni tan sols intuïr-ho.
En quin moment va deixar de viure la seva vida i es va convertir en una altra persona?
En algú amb més deures que drets, algú que es sacrificava sense dir res i sense voler fer-ho saber, en algú que deixava les seves inquietuts en un segon plà per fer el que s’havia de fer…
A la sortida de l’escola, es quedava sola, palplantada, mirant les altres mares.
Ella es sentia diferent, volia vestir més moderna, ser més enrotllada, parlar de que vol sortir una nit de festa i no del nou super que han obert al costat del C.A.P
No vol aquells cabells llargs de tall clàssic que fa un parell de setmanes que necesiten una bany de color, ni aquells pantalons de cintura alta i camal curt, ni aquelles mocasines axarolades negres que suposadament lliguen fins i tota mb xandal,…
Li agrada la seva vida, el seu dia dia, però sommia en fer algun kit-kat de tant en tant, alguna cosa diferent, alguna cosa que la distregui de preocupacions, corredisses, nervis…alguna cosa que li doni forces per riure sense parar, per abraçar la vida d’una manera més enérgica i positiva.
Vol obrir la boca i cridar que està viva, que vol sentir, que vol tremolar d’emoció (de moltes emocions), que vol que els seus braços oberts siguin omplerts per el cos d’algú que la vulgui abraçar quan estigui trista, quan estigui contenta, quan es posa tendra, quan es posa tonta.
Aprofita qualsevol moment de soledat, per petit que sigui, per somiar. Condueix, amb aquelles cançons que és capaç de relacionar amb escenes de la seva vida, fumant un cigarret, sentint el vent als seus cabells i el sol a la cara; condueix i es deixa portar, s’evaeix per un moment de la realitat i pensa en aquelles sensacions que li queden per viure, pensa en ser una titella en mans d’aquell qui les hi fagi viure, en entregar-se, en perdre el cap…pensa en un llit amb llençols blancs, en una habitació blanca innundada per els raig de sol, pensa en el seu cos mig embolcallat en els llençols i mig embolcallat per el cos fort, de pell morena i suau, d’en K.
…i pensa en riure, en beure, en plorar, en besar-se, en tornar a riure, en sentir-se segura, en sentire-se sexy, en tindre por, en disfrutar-la,…
Ja ha trobat aparcament; apaga la música, es mira al retrovisor i es posa bé els cabells, s’aixuga els ulls i surt amb un somriure màgic i encantador.
Aquest aparador sempre la fa més prima, i frena el pas per veure’s bé. S’ha aprimat i aquests pantalons li fan bossa, té ganes d’arreglar-se, de que encara se la mirin i de sentir-se observada…potser si que té la depressió però fer anys li dona ganes d’embellir-se.
Ella se n’adona, se la miren, però mentre se la miri ell en té prou. Li costa, peró tard o d’hora li cauran els ulls a l’escot i després els aixecarà i li mirarà la cara, creuaran les mirades i llavors ell l’esquivarà.
Arriba a casa, carregada i mentre obre la porta i crida la canalla se li escapa un somriure: me l’ha mirat, avui si!
Juga amb en Guillem, el veu poc i li sap greu posar-se a fer feina de seguida ( tot i que li aniria genial). Li sap greu reconeixer que tindre un fill l’atavala, està cansada , se l’estima molt (més que a res) peró a vegades li ve gros, té la sensació de no saber-ho fer. Enllesteix la feina, sempre es deixa cosses pensant que l’endemà al matí les acabarà, peró mai les acaba. Al matí fa un llarg café amb llet, que sempre deixa a mitges perquè li fa angunia sentir el sucre a la boca, i es mira les noticies, 30 minuts exactament, i un cop veu el temps que farà engega motors.
Sempre, a les 22 h de la nit aconsegueix asseure’s al sofà, ja hi té els cuixins preparats. Es col.loca el portatil a la falda, busca algunes cançons i se les escolta mentre tafaneja al Facebook. Sempre que engega el pc somriu perque recorda aquell anunci que diu: “..y para desconectar nos conectamos”.
S’ho passa pipa llegint els comentaris dels seus col.legues i no pot evitar dir-hi la seva. Amb alguns ja hi te un joc especial i els busca perquè la responguin o els deixa clips de música amb un sol destinatari, però ningú sap qui és (mai especifica), ella puja la cançó i l’interessat o interessada ja es donarà per al.ludid si és prou espavilat.
