Quan en un paper dibuixem una figura tancada, per exemple un quadrat, el que estem fent és posar un límit a la superficie del paper tot dividint-la entre l’àrea que es queda dins del quadrat i l’àrea que se’n queda fora.
Això vol dir que per dibuixar una figura tancada, una forma tacada, cal que allò que delimitem (la superficie del paper), existeixi dins de la figura, però també cal que existeixi fora de la figura, que existeixi fora dels límits del dibuix que volem fer (en aquest cas, fora del quadrat).
Tota forma, bé sigui un dibuix sobre un paper (dos dimensions) o bé una escultura (tres dimensions), requereix dividir l’espai en una part que roman dins la figura i tota la resta de l’espai que roman fora d’ella. Si no hi ha aquesta delimitació de l’espai en espai interior a la figura i espai exterior a la figura, l’objecte en qüestió, no pot tindre forma.
Per altra banda, podem dir que l’univers, per definició, és tot allò que existeix. El que vol dir que no hi ha res fora d’ell. I si existís quelcom fora d’ell, seria part de l’univers. Repeteixo, l’univers inclou dins del seu interior tot el que existeix.
Tot plegat vol dir que si per delimitar una forma requereix que fora d’ella existeixi quelcom, i com que fora de l’univers no pot existir res (ni tan sols l’espai) … la conseqüència és que l’univers NO TÉ FORMA. És impossible que tingui forma alguna perquè per tindre forma hauria d’existir alguna cosa fora de l’univers (si més no, hauria d’existir espai fora de l’univers), i això és impossible perquè, com he dit abans, si existís res fora de l’univers, seria part de l’univers.
Ara bé, malgrat no tindre forma, nosaltres, des de l’interior de l’univers, podem considerar que té una forma determinada. I només és posible concebre una única forma (repeteixo, des de l’interior de l’univers). Aquesta forma és la que s’explica tot seguit.
Considerant només dues dimensions, com si ens desplacessim sobre la superfície d’un paper, i volguessim saber fins on arriba aquest univers de paper on vivim; des d’un mateix punt de partida vàries persones podrien anar caminant en direcció nord, sud, est i oest.
Tard o d’hora les quatre persones arribarien al pressumpte límit del paper, el qual, és l’univers. Com que fora de l’univers no existeix res de res (no existeix més paper), vol dir que la persona que camina cap el nord, a l’arribar al pressumpte límit del paper, es toparia amb la persona que va surtir caminant cap el sud. I la persona que va surtir caminant cap a l’est es toparia amb la persona que va partir anant cap a l’oest. O sia, en dos dimensions, la forma del paper, la forma de l’univers, tindria que ser esfèrica o equivalent, en el sentit que per força ha de ser una superfície tancada. I ha de ser tancada perquè com hem vist anteriorment, tindre límit implica que una àrea ha d’existir fora d’allò que volem delimitar, fora de l’univers. Però fora de l’univers no existeix res, no existeix cap àrea, no existeix cap espai. El que vol dir que els quatre exploradors no els queda més remei que topar entre ells a l’arribar al que seria el pressumpte límit del paper.
Així doncs, l’única solució que se m’acudeix és que l’únivers ha de ser una superficie tancada, una superficie que es tanca en ella mateixa, com ara la d’una esfera, com la superficie de la Terra, per exemple.
Però com que l’univers té tres dimensions … Com podem tancar un espai de tres dimensions en ell mateix com hem fet anteriorment amb el full de paper (dues dimensions)?
A mi només se m’acuedeix una única forma possible: la FORMA D’UN TOROIDE.
La forma de toroide és la forma del camp magnètic, o la d’una poma que tallem per la meitat de dalt a baix. És dir, és una forma que dins la naturalesa es va repetint.
Si per exemple ens imaginem una barreta que fos un imant; dibuixariem les línies del camp magnètic que s’originen surtint de la punta nord de la barreta, extenent-se pel voltant de l’imant en totes direccions com si fossin rajos d’aigua d’una font que pugen amunt i en un moment donat es corven i cauen cap a baix. I aquestes línies, un cop passat l’emisferi de l’imant, convergirien cap a la punta sud de la barreta.
És dir, des de l’interior estant, podem considerar que l’univers té forma de toroide, perquè l’univers és limitat, en el sentit que no és infinit (que no s’acaba mai). L’univers s’acaba.
No pot ser infinit perquè l’espai, com em vist en l’artícle titulat “Què és l’espai?”, és un objecte com qualsevol altre, això sí, un objecte del qual només podem apreciar la seva llargària, amplada i alçada. I si tot l’univers estava concentrat en el Big Bang, l’espai de l’univers també, el qual, és un objecte més. I continui o no generant-se univers des del Big Bang (com si fos una font d’aigua que no para de brollar), el front de l’explosió del Big Bang, la superficie de l’esfera de l’explosió, no té forma perquè més enllà d’aquesta superficie esférica, més enllà del front de l’explosió, no hi ha res, ni tan sols espai, perquè l’espai també surt explotant des del Big Bang i està dins l’univers.
L’univers és amorfe, però limitat, tancat. No és infinit. S’acaba. Però malgrat això, des de dins de l’univers podem considerar que té forma de toroide (com la forma del camp magnètic d’un imant). I si en l’actualitat observem que les galàxies s’estan allunyant les unes de les altres, vol dir que estem en l’emisferi nord del toroide (en l’emisferi nord de l’imant on les línies del camp magnètic s’allunyen les unes de les altres). I arribarà un dia en què s’observarà que les galàxies s’acostaran les unes a les altres, fet que voldrà dir que haurem passat de l’emisferi nord a l’emisferi sud del toroide (estarem on les línies del camp magnètic d’un imant convergeixen, estarem en l’emisferi sud de l’imant). I arribarà el dia en què es produirà un Big Crunch. Perquè? Doncs perquè la forma de toroide “obliga” a què així sia.
Conclusió:
1. El fet que l’espai en ell mateix és un objecte (veure artícle “Què és l’espai?”).
2. El fet que per delimitar una forma tancada cal que fora d’ella existeixi espai.
3. El fet que fora de l’univers no existeix res, ni tan sols espai.
4. El fet que el Big Bang existeix (tot pressuposant que així sia) ...
… Aquestes quatre condicions, per geometria, determinen que l’univers, en ell mateix, és amorfe, tancat i limitat.
Aquestes quatre condicions, per geometria, determinen que des de l’interior de l’univers, podem considerar que té forma toroidal en formació. Que en l’actualitat estem en l’emisferi nord del toroide i que en un futur hi haurà un Big Crunch.
I tot això sense haver de recórrer a la força de la gravetat, o a la matèria fosca, o … Només recorrent a les quatre condicions amunt enumerades i a la geometria. És dir, en l’actualitat les galàxies s’allunyen les unes de les altres i sembla ser que acceleradament, no pas per la força d’una matèria fosca sinó pels quatre axiomes anteriors, pel fet que pels motius exposats en el present artícle, l’univers (des de dins estant) té forma de toroide en formació. Res més que això. I quan les galàxies s’acostin les unes a les altres, no serà pas per la força de la gravetat, sinó per la forma toroidal de l’univers.
Tot és una qüestió de la forma de l’univers i d’adonar-nos que és realment l’espai. Res més.
Però també cal remarcar que el fet que per una banda en termes absoluts l’univers no té forma, però en termes relatius, des de dins estant, podem considerar que té forma toroidal en formació … fa que pensar perquè … de fet … tenim un objecte que alhora no té forma (univers amorfe) i alhora té forma (univers toroide). És dir, com si fos una partícula subatómica, com si fos un objecte sotmès a les lleis de la física quàntica.
Així doncs, l’univers té dos estats contraposats al mateix temps: no tindre forma i tindre forma alhora. I això que és l’objecte més gran que existeix! L’Univers: una partícula quàntica?
Només dir per acabar que en la segona teoria sobre què és la gravetat (que ja s'explicarà en un futur artícle) es desprèn, per altres motius, que la forma de l'univers també és un toroide en formació.
Autor de la teoría: Jordi Montell Garcia