Article dedicat a tots els que tinguin una certa edat...
L’agenda en una cabina...
El cel mig tapat una tarda qualsevol a principis a de juny. Un mosaic de boires negres decoraven el cel lluminós. Sota l’ombra d’un aixopluc de mínims, enmig d’un descampat erm i un decorat de verd d’uns jardins, estava ell. Un home jove estava nerviós.
Al seu voltant, en un tres i no res, es va omplir de cridòria jove. Esperaven un autobús que els dugués al seu destí. Devien ser d’un institut que havien baixat a Barcelona a visitar vés a saber què. Uns joves que, amb qualsevol cosa ja els era suficient. Una rialla, una vella geperuda, un ensurt o un home amb una maleta que mai no se’n separava.
Un home mudat amb una maleta de mà, tova i suat... La maleta devia pesar o almenys tenia dificultat de moure-la. ‘Tampoc pesava tant, l’encàrrec’, pensava. Els mateixos nervis d’aguantar una ploma dreta amb una sola mà i en la mateixa posició, el destrossava. Els joves se’l miraven de reüll, fins i tot, de lluny havia sentit que era un pobre home malalt d’icterícia. Groc. Pàl·lid.
La seva companya li ho havia desaconsellat per la seva salut malaltissa i dèbil però ell que era del morro fort, no li’n va fer cas: arribaria fins al final.
L’autobús de marca internacional no complia els horaris de sortida i això encara el neguitejava més. El seu enllaç s’hi havia de posar en contacte per confirmar el viatge. ‘Potser a darrera hora se n’havia desdit i tot era un globus sonda per saber de quin peu calçava, si era de confiança’, però no era tal com havien quedat en la darrera trucada, abans de recollir el paquet. “No et preocupis és un transport fàcil: agafa una bossa, posa-hi roba o llibres i en un raconet, l’ampolla... qui no porta maletes? Hi ha molts turistes, un més o menys, ningú no se n’adonarà”. Però el seu rau-rau de la por en una ciutat en alerta 4/5 antiterrorista, qualsevol uniforme li feia saltar l’alarma. Com més passava el temps, més gent s’hi acumulava. “Van tard” es va atrevir dir, amb un tic de quequeig a la parla que el posava al blanc de tota sospita.
Finalment es va produir la trucada esperada amb unes instruccions molt precises però poc convincents. Havia de deixar la ‘motxilla’ al mateix seient de la parada quan es buidés de gent. Aquella no era la instrucció inicial i la veu tampoc era la mateixa. Era més greu i més imperativa. ‘Nosaltres ja la recollirem’, li havia dit la veu. On la recollirien, a Barcelona? No havia posat els peus a destinació i ara la volien recollir? Què es pensaven que era, ell?
Fugaçment, com si es tractés d’un llampec, li va passar pel cap que no fos una enganyifa, una excusa, un missatge encriptat per fer-li saber que l’enllaç havia ‘caigut’. Aleshores se li va acudir preguntar per la dona del veí: ‘podria parlar amb la Mireia?’ Era un veí de circumstàncies, de socors... tothom sabia que la Mireia era policia, qui podria demanar per ella, si gairebé no la coneixia, tan sols van intercanviar mirades a l’escala on conduïa al pis del seu cap... La veu li relliscava el nom de Mireia, feia com si sentís ploure... ‘I la Mireia no ha estès la camisa de treball a l’estenedor de fora?’. Res. “Repito, déjala en la parada del Palacio Real, allí la recogeremos”.
Finalment la comunicació va tallar-se.
Un pes li van treure de sobre, immens, com una llosa de cementiri.
Va deixar de suar, les mans van esdevenir, de cop, seques. Els colors tornaven estar al seu lloc, va respirar i, Els Mossos, sense que ell no en sabés res, la recolliren talment com si fos un regal. Un descuit premeditat. Com qui deixa l’agenda en una cabina...