Com pot ser que en aquests temps en què comprar bitllets d'avió per fer la volta al món, o veure qualsevol racó remot del planeta és tan fàcil, sigui tan difícil, encara, desxifrar què s'amaga rere moltes comunicacions oficials? Com pot ser que els textos que ens fan arribar les diferents administracions, empreses, bancs, asseguradores... siguin autèntics laberints gramaticals de gairebé impossible comprensió?
Aquestes preguntes, si fa no fa, són les que es planteja l'autor d'aquest article , que fa una comparació entre els esforços d'alguns països per fer comprensible la llengua de l'administració i la poca atenció al tema que hi ha a Espanya. Val a dir que el cas de Catalunya, tot i les recomanacions, normes de redacció i esforços que sense cap mena de dubte s'han fet per fer més lògic i més entenedor el català administratiu, encara som lluny d'arribar a un nivell òptim i, entre calcs del castellà i plantilles de documents que es reprodueixen sense cap tipus de revisió crítica, el resultat és que seguim sense entendre massa què ens volen dir les institucions públiques i privades quan ens parlen per escrit.
Si com diu la cita de Camus que obre l'article, totes les desgràcies dels homes provenen de no parlar clar, per què seguim entestant-nos a escriure de manera incomprensible? Potser és que ja ens va bé que ningú no ens entengui, potser per mantenir una falsa sensació de poder i de superioritat, potser per colar algun que altre gol, ni que sigui jugant brut amb la llengua, al pobre destinatari indefens dels nostres textos.