Avui és dilluns i no em ve de gust girar els ulls cap a la política, que prou feina tindran amb els pressupostos, ni cap a la realitat social que patim, ni cap a qualsevol dels temes habituals i seriosos que acostumen a desfilar per aquestes línies.
Avui és dilluns i en una mena d'atac de nostàlgia, imagino que pròpia de l'edat, em ve de gust recordar una cançó que va popularitzar Raphael l'any 1980, però que havia estat escrita per Manuel Alejandro per a un disc de 1979, de Rocío Jurado. Es tracta d'un tema d'amor clàssic i algú podria dir que fins i tot carregat d'excessos. Però els vuitanta del segle passat eren així i tenien coses com aquestes.
Sigui com sigui, penso que recordar que l'amor és segurament la força més gran que tenim i que il·lumina les nostres vides i orienta les nostres passes, mai no sobra. Així és que, us deixo, avui que és dilluns i per començar amb bon peu, i potser inclús amb un somriure, amb una vella cançó, en veu de qui la va fer seva, encara que no fos composada per a ell. Serà per allò de l'afinitat masculina, suposo.