Puta mania d’idealitzar a la gent.
Em sembla que només tinc una paraula per definir amb exactitut com em sento: TONTA.
Tendeixo a fer-me Castells de sorra on jo em crec una princesa i ell un princep Blau. Al final resulta que d’una sola bufada al Castell se l’endú el vent i el princep destenyeix. El més fotut és que jo em quedo ensopida, intentant no pensar malament, buscant una explicació i volent creure que és normal, i el princep va fent el seu camí buscant una altra doncella que el pugui satisfer.
Si soc com una ventafocs! Peró que no acabarà sent mai princesa per molt que m’ho vulgui creure jo mateixa.
Que esperava jo també? Que ja estaria, que ja ens hauriem trobat, que no seguiria buscant…ingenua. Els princeps blaus no existiesen…bé un si.
Seguiré en el meu somni profund , somiant …i demà em despertaré com si res s’hagués trencat.
