Una vegada van explicar-me que els somnis estaven fets de substàncies materials, que els podíem atrapar i tocar. La primera vegada que van dir-m’ho, vaig pensar i, després, vaig riure, probablement de mi mateix, per poder parar-me a pensar una cosa tan estúpida.
M’ho va dir un vell ermità que vivia a la muntanya de davant de casa, al qual periòdicament portava menjar i queviures. El vaig conèixer un dia buscant bolets, una afició que mantinc des de ben petit. Resulta que vaig agafar quatre rovellons de la que deia que era la seva rovellonera. Primer vam discutir, em va recriminar que els havia estat vigilant fins que fossin prou grans per collir-los. Després li vam treure importància i vem començar a parlar de bolets. Vaig treure una presa de xocolata que portava a la butxaca i li’n vaig oferir la meitat. Li va agradar tant que em va demanar que li’n portés més. I vaig acabar portant-li periòdicament xocolata i coses que creia que li serien útils.
Sempre m’ha rebut amb un somriure tot el que li porto. Li porto de molt bon grat i ell ho agraeix molt. Normalment pujo cada divendres, i apart de portar-li la bosseta de cada setmana, desconnecto una mica. Parlem de tot una mica. Sobretot de velles històries de quan era jove. Una vegada li vaig preguntar per fer una excursió per la muntanya, ja que sempre m’explicava coses molt curioses. Em va dir que ja era massa vell i se li faria molt feixuc. Però em va senyalitzar un lloc “a tu que t’agrada escriure i llegir t’agradarà moltíssim. Ja ho veuràs, comprendràs moltes coses.”
Després, però, vaig entendre el que realment volia dir.
Vaig arribar a l’olivera mil·lenària, era realment impressionant. Just al costat vaig trobar la petita entrada de la cova que m’havia dit. Li vaig preguntar què hi trobaria, però no m’ho va voler revelar, o potser és que realment no es pot descriure amb paraules.... No sé ben bé com, vaig perdre l’equilibri i vaig caure a terra inconscient, inexplicablement.
Quan vaig despertar-me, vaig trobar-me envoltat tan sols de foscor, i un so llunyà que recordava les fulles passant d'un vell llibre quan el vent bufa.
Vaig començar a donar voltes sobre mi mateix, intentant palpar alguna cosa al meu davant, però no hi havia res més que res. El cor em va fer un bot, i un desassossec me’l va tenyir de por. Alguna cosa havia lliscat pel meu clatell. Una cuca es movia pel meu estómac quan el soroll de fullejades inundava el meu pavelló auditiu. Les cames tremolaven incessablement. En aquell moment no pensava, només tremolava. Hi ha haver un moment, però, en què miraculosament, els sentits se’m van posar en ordre.
Va ser llavors quan vaig percebre que hi havia alguna cosa que obstruïa la vista. Em vaig portar les mans cap al darrere del cap i vaig notar un nus fet de tela suau. El vaig desfer amb impaciència... i em va caure la bena dels ulls.
Per sobre meu s’enfilaven prestatgeries desiguals i asimètriques pujant com gratacels fins que la vista les perdia. Totes farcides de llibres i pàgines soltes, endreçades descuidadament. Jo em trobava al centre embadalit quan un full de paper va caure fins quedar-se davant del meu rostre, i un cop allà... reprengué el vol!
Es convertí en un ocell de paper voleiant sobre el meu cap! Tendrament va posar-se sobre una prestatgeria i va perdre’s en l’espessor de la literatura.
Vaig aclucar els ulls, sense entendre la calma que s’havia produït. Però després, milions i milions d’ocells de paper arrencaren el vol, donant voltes sobre meu, xiuxiuejant amb el frec de les seves pàgines. Vaig somriure absort observant jugar ocells impossibles. Un d’ells va apropar-se a mi. Vaig estendre els palmells de les mans i tendrament es va posar entre aquests. Vaig acostar el rostre, al descobrir que el paper que el formava estava ple de paraules. L’ocell, però, es va desfer i les meves mans es van tenyir de tinta.
Com un miratge. Va desaparèixer sense deixar més rastre que taques fosques que desapareixien lentament.
Vaig entendre la gran revelació que m’havia fet l’ancià, és una de les coses que mai s’obliden, queden gravades allà on els somnis s’esguarden.
Amb molta paciència, he aprés a atrapar subtilment ocells impossibles amb un caçapapallones màgic, i a plasmar el que porten escrit, abans que es desfacin i caiguin en un pou fosc d’on ningú en surt: l’oblit.