Winston Churchil va dir en una ocasió que l'èxit és aprendre a anar de fracàs en fracàs sense desesperar-se. I és ben cert, especialment en el temps que vivim en què res no sembla permanent, ni tant sols mitjanament durador, i en què ens toca aprendre a recomençar constantment, perquè les seguretats són mínimes i els plans de futur difícils de fer.
Aquest és l'escenari on ens toca representar la nostra vida, tant a nivell individual com col.lectiu, i val la pena ser-ne conscient, aprendre a moure's en l'espai que tenim a cada moment i a entrar i sortir d'escena sempre que l'ocasió ho requereixi.
Però si sabem perseverar, si sabem no rendir-nos cada cop que sembla que tornem a la casella de sortida, ens n'acabem sortint. Acabem arribant a algun lloc, potser no allà on havíem pensat, però sí al moment que el teló cau i els aplaudiments ens indiquen que tant d'esforç i tanta perseverança han servit per a alguna cosa. Aleshores entenem que totes i cadascuna de les dificultats ens han fet més forts, més savis, més pacients i ens han dut a l'èxit, per un camí complicat, però possible.
I si en alguna ocasió estem temptats de plegar veles i engegar-ho tot al vent, sempre podrem recordar una altra de les grans frases de Churchil, per no perdre l'esperança: "sóc optimista. No sembla gaire útil ser cap altra cosa".