El primer cop que vaig llegir la història següent, em va impactar força, però evidentment, molt menys del que em pensava perquè no vaig tenir coratge per acomiadar la vaca a la que m’havia aferrat.
La meva vaca m’oferia una rutina confortable, em permetia relacionar-me cada dia amb gent coneguda i disposar d’un sou fixe cada mes.
La meva vaca no era massa gran ni em satisfeia gens, però era còmoda i em donava un gotet de llet cada dia; però, vet aquí que un dia algú es va carregar la meva vaca i llavors vaig haver de buscar altres maneres d’obtenir allò que ella em donava. Després de passar per un dol més o menys intens, vaig anar descobrint que la vida m’oferia un munt de possibilitats que la meva vaca no em deixava veure.
Ara, em sento contenta que algú se’m carregués la vaca. Us deixo amb la història dels monjos i la vaca. Espero que t'agradi.
Una vegada hi havia dos monjos que caminaven plàcidament cap al seu monestir. L’un, un home ja vell, el mestre i l’altre, molt més jove, el deixeble.
Varen continuar caminant fins al vespre. Llavors, van veure una casa atrotinada enmig d’un jardí deixat, i, els monjos decidiren demanar refugi allà.
Mentre menjaven el magre sopar, el monjo més vell preguntà a la família quin era el seu mitjà de vida i ells li explicaren que tenien una vaca vella de la que en treien llet per fer formatges. Després els portaven a vendre al poble i amb el que en treien anaven malvivint.
El monjo més vell no deia res, només observava i meditava.
L’endemà de bon matí, mentre la família encara dormia, els monjos van recollir les seves coses i van marxar per continuar el seu camí cap al monestir. Abans de marxar, però, el monjo més vell li ordenà al jove que tirés la vaca pel barranc. El pobre xicot es quedà ben esverat, pensava que el seu mestre s’havia trastocat; però no tingué més remei que obeir i així ho va fer: el jove tirà la vaca pel barranc.
Van fer la resta del camí sense dir-se res, el noi estava molt trasbalsat pel que havia fet i no acabava d’entendre què li havia agafat al seu mestre, un home savi i bo.
Uns tres anys més tard, el monjo més jove, que encara tenia remordiments per haver-se carregat l’únic mitjà de supervivència d’aquella amable família; decidí tornar a la casa per demanar-los perdó.
Quan ja era ben a prop descobrí que aquell jardí tan miserable, ara era un hort molt ben cuidat i ple d’hortalisses; la casa estava totalment reformada i feia goig de veure. El jove monjo s’angoixà en pensar que aquella família que ell havia conegut, s’havia hagut de vendre la casa i marxar d’allà per poder tirar endavant sense la vaca que els hi donava tot allò que necessitaven.
Però el noi anava ben errat, resulta que quan trucà el timbre d’aquella preciosa casa, li obrí la mateixa dona que havia conegut aquella llunyana nit. Es saludaren amb gran alegria. Ell no s’ho podia creure. Què havia passat?
La dona li explicà que el matí que ells havien marxat, descobriren que la vaca s’havia caigut barranc avall. En un primer moment, es desesperaren tots perquè allò els suposava morir-se de gana.
Però, passat el disgust, començaren a veure les seves propietats amb uns altres ulls: l’un digué que podien arreglar el jardí i convertir-lo en un hort força productiu, l’altre digué que si podien anar recollint una mica de diners podrien anar arreglant la casa i convertir-la en un allotjament rural: tenien un entorn preciós que la gent de ciutat apreciava enormement.
A partir d’aquell moment, van començar a prosperar vertiginosament i encara ara es trobaven vivint aquella nova i fantàstica realitat.