M'agradaria que fes un ruixat d'estiu perquè apaivagués de manera, fulminant la calor xafogosa que impregna l'aire.
Vénen les nuvolades, ondulades de vent i tempesta però passen de llarg.
De lluny, trona. Són ecos d'un tambó percutit entre els núvols. Alguna goteta es despenja. Poca cosa, res que no mulli el terra assedegat d'aigua.
El cel s'ennuvola. Deixa veure's la nit en plena tarda. Els tons semblen gris perla.
Un container d'escombraries cau a terra. Un tro en el matí serè.
Plourà....
Ell encara està mig adormit entre els llençols de l'Hotel Parma de Donosti.
Feia pocs dies que hi havia arribat amb una orquestreta de bolos per interpretar òpera.
Un cop a casa va explicar l'estranya sensació de no haver pogut assaborir un atemptat d'ETA, tant a prop, que el tro semblava que fos lluny.
Per fi arriben els disturbis, al cel....
Les arrels recargolades infonen por.
Plourà. Poc. Com sempre.