Després de molt de temps, aquesta tarda he estat amb mi. He sortit a caminar, ha fet una tarda esplendida, un solet càlid i picant que em cremava la cara i el pit, i un vent suau però fred que em calmava la pell.
Ha estat el meu moment; el moment en que m'he relaxat, he destançat els músculs i el meu cap s'ha posat a repassar els últims esdevinement de la meva vida. En un any la vida m'ha fet veure que mai es pot dir el que faràs o no faràs en un futur. M'he hagut d'empassar paraules frases que sempre m'havia repetit a mi mateixa del que no faria. Algunes m'han deixat un gust un xic amargant a la boca, d'altres han estat dolçes i d'altres picants.
Mai hagués dit que el qué he fet ho faria...i menys sabent-ho tu.
És una sensació extranya, peró agradable...i de la que se n'apren molt. Te n'adones que tot passa i ja està, que no cal donar-li més voltes...que ho pots recordar, si vols, i quedar-te tant ample. En aquesta vida n'aprenem de tot i encara que no volguem, i aixó s'ha d'aprofitar...i jo ho aprofito. Aprofito cada sensació, cada pensament, cada respiració, cada reacció del meu cos... i aixi després puc recordar-les. I tot i que cadascú és com és, ha set genail recordar-te, com t'he trobat a faltar.
Els límits els posarem nosaltres.
