Voldria fer un apunt personal sobre l’opinió que mereix el punt de vista americà en la personalitat de Beethoven i Mozart com a compositors especials i que Paavo Järvi, en tant que format als Estats Units, n’està ben impregnat d’aquesta tradició tan superficial.
Una cosa a tenir en compte és separar vida i Música dels compositors, una cosa que desgraciadament no es produeix.
Els americans en són molt propicis a idealitzar-los, a voler trobar quintes essències.
Un professor de literatura ens havia dit que ser imparcials a l’hora de comentar un poema o qualsevol narració havíem de separar el que era biografia i composició. Es veu que aquesta tendència també la podríem trobar en l’estètica musical. Es diu que Mozart era molt groller quan escrivia cartes a son pare. Llavors que hem de dir, que la seva grolleria es transmetia a la seva obra? Tots sabem que no. Que la seva música era exquisida, que era representativa de l’època que va viure i que va sobrepassar les expectatives i tot. Que era un geni això també ho sabem. Avui dia trobem nens prodigi que amb 4 anys toquen sonates per a violí complicades per un adult però m’hi jugo que no són capaços de compondre. La interpretació d’una peça és mecànica, s’aprèn amb la imitació. Mozart i la resta de compositors del passat sí. Tenien el do de sentir i d’expressar-ho.
En personalitats especials com la de Mozart o Beethoven, generen molta imaginació, hi ha mota llegenda oculta per falta d’informació. Amb aquest precepte, ens trobem que juxtaposen música i vida.
En un programa sobre Mozart i Beethoven que van passar pel canal 33 fa temps, el director d’orquestra d’origen israelià però format als estats units, Pinchas Zukermann i el violinista Jeshua Bell discutien sobre la genialitat de Mozart per una banda amb la de Beethoven per l’altra.
Deien: Mozart va fer 27 concerts per a piano, cada concert és diferent, tenia molta imaginativa... mentre que Beethoven en té només cinc.
Els concerts de Mozart en són 27, cert, però tots s’assemblen perquè estan tallats pel mateix patró de l’època i si mirem prim només uns quants s’aprofiten. Beethoven en té 5 i tots 5 s’aprofiten. Beethoven no va inventar res que abans no s’hagués fet, també és veritat. Mozart en el concert nº9 per a piano, comença el piano fent l’exposició del tema i no l’orquestra tal com podrem veure més endavant. Beethoven ho reprodueix en el 4art i 5è concert, i així, en d’altres compositors posteriors com Txaivoski i Rakhmannov.
Beethoven té una melodia fàcil. Els americans tot allò fàcil els agrada, tant que fins i tot trinxen la llengua parlada. Un exemple d’aquesta facilitat és la novel·la d’Ernest Gemingway, Adéu a les armes (1929). En la crítica es diu que el llenguatge és massa planer i que entra molt bé, sobretot els diàlegs. Una de les coses que es desprenen del text sobre Beethoven de Bernstein era que la seva melodia s’encomana molt fàcilment, com les cançons de cafè...
Mozart va tenir una vida molt tumultuosa. Va trencar lligams amb l’església contradient la voluntat del seu pare, molt més conservador que ell. Diguem-ne que es va avançar al Romanticisme. Fins i tot va compondre dues simfonies perquè li venia de gust (números 25 i 40 amb Sol menor). Volia ser un esperit lliure. I això li va costar car ja que va viure a la misèria, tan que va ser enterrat en una fossa comú per falta de diners.
Quina història més bonica, oi?
