Fugir no és mai la decisió més encertada, no tampoc la que va millor. Però massa sovint pensem que és la única alternativa i ens aferrem a ella com un nàufrag a una petita esperança.
Nedar per un desert d'arbres o caminar per un mar de sorra, la veritat és que tan és on et trobis, si no que sempre acabes decidint el mateix: fugir.
Ara seus dalt aquesta roca que tan t'agrada i penses en tot allò que t'ha fet sortir corrents.
Els seus ulls, els petons d'ahir a la nit, la partida al mentider, l'últim combinat, la feina, aquell castell mal descarregat, ella i la seva manera de fer, el casc massa ben posat, la moto amb el dipòsit buit, el cotxe en ralentí, el color de la façana, la maleta que no tanca, el somriure fals, el pip - pip del mòbil, allò que havia de ser i no va ser, la formiga que et puja per l'esquena, la coreografia d'aquella cervesa, el foulard penjat al prestatge, la feina que mai s'acaba, el vi que compartíeu, sentir-te estimada i pensar que no t'ho mereixes, creure realment que tens dues cares, córrer i parar, somiar amb els ulls oberts, ...
En definitiva, que en algun moment el got s'omple i, al no saber buidar-lo, vesa quan menys t'ho esperes.
Però no passa res, en realitat si (ho saps), però sempre tornes i corregeixes petits errors.
Ara no fuges, seus i respires, saps que és el que toca.
