Un balanceig constant la desperta suaument. El seu cap recolza sobre aquella espatlla que tan poc coneix. Aixeca els ulls a poc a poc i es troba amb una mirada desconeguda que li somriu i una veu greu que xiuxiueja: "bon dia".
Vermella com una maduixa, demana perdó de mil maneres diferents, evita la seva mirada i es repentina cinquanta vegades.
Mitja hora més tard, on el silenci i el vaivé del tren han estat els únics punts en comú, ella es gira i mirant-lo directament als ulls, es torna a disculpar.
Inicien una conversa estranya, plena de formalismes però barrejada amb tons de tota la vida.
Li falta poc per sentir aquella veu que li anunciarà l'arribada.
Ell sembla endevinar-li les intencions i comença a acomiadar-se. Va al gra i li diu que li ha encantat veure-la despertar. Ella de nou es posa vermella i li contesta que els silencis han estat perfectes i la conversa molt interessant.
Ell baixa a Sants i ella pararà a França.
Segurament no es tornaran a veure, possiblement es busquin en un altre tren, difícilment comparteixin el mateix vagó. Però, fins i tot, podria ser que ella es desperti de nou recolzada en una espatlla, ja no tan desconeguda.
_vaivé de tren_ 12/04/2012
