judit
per en 25 Març 2012
1,251 Vistes

La llum del sol s'escolava pels forats que deixaven les persianes i il·luminava el seu rostre completament adormit, els seus ulls lentament s'anaven obrint, mentre que un somriure es deixava entreveure en els seus llavis.

Va obrir la porta i només sortir, una lleugera brisa d'aire li portava l'olor de la llibertat, de la felicitat, li portava l'olor del mar.

El sol brillava més que mai, l'aire era fresc, i a la sorra es veia un camí de petites petjades que arribaven a unes roques on trencaven les onades.

A la roca més alta, es divisava la seva silueta, mentre que el cabell llarg i llis es movia lleugerament. Va obrir els braços i va pronunciar encara més aquell somriure de felicitat, la seva ment, el seu cos, tota ella es sentia lliure, sabia que en aquells moments no hi havia res que la pugués lligar, no hi havia res que importés, només la distància de la roca al mar.  

Va saltar, es va llençar al fosc mar, trencant així, durant uns minuts, totes les cadenes que la lligaven, trencant tots els problemes que pugués tenir.

Un cop dins, l'aigua freda envoltava el seu cos, refrescava les seves idees. Allà abaix, era l'únic lloc on podia pensar i reflexionar tranquilament. Quan s'endinsava al mar, deixava de ser ella, passava a formar part del mar, com un únic ésser.

Sense pensar-s'ho dos cops, va començar a nadar sense rumb, només nadava, fins que el temps se li va acabar, i lentament, mentre l'aigua esborrava les petjades, ella les tornava a fer però en l'altre sentit, sense ganes, però encara amb el somriure als llavis, tornava a casa.


 

Sigues el primer a qui li agrada això.
judit
moltes gràcies 😃
25 Març 2012
Jordi Bernat
ma encantat la historia, sera per que em recorda molt a algu... en tot moltes felicitats, crec que vals molt i cada cop que escrius et superes a tu mateixa anims!!!segueix aixi, soc admirador teu!!
27 Març 2012