Ràbia.
Tinc ràbia.
Diuen que és per l'edat, que perquè sóc adolescent i no sé què em passa. Em diuen que aquesta és la millor part de la vida, i que un dia, malgrat tot, la recordaré amb un afecte especial. Em diuen que el problema de l'adolescència és que passa molt de pressa, i que no t'adones que ha passat fins que..., doncs això, fins que ha passat, i llavors la trobes a faltar.
Ah... Bé...
Vull dir que a mi tot aquest rotllo m'importa un rave. A mi em fa mal aquí, i ara, i el que em passi demà..., doncs ja passarà demà. A veure si encara, el dia abans que se m'acabi l'adolescència, m'atropella un cotxe i adéu! O sigui que la promesa d'un demà millor, ple de bonics records del passat, em rellisca, m'importa un maleït rave. Estic farta de la meva adolescència. Farta d'estar malament i no saber perquè. Farta de tenir ganes de plorar, i de cridar, d'estimar, i de no sé quantes coses més que no sé d'on vénen ni cap on van, com si al cap hi tingués un forat negre per on se m'escapàs l'energia.
Em fa gràcia tot aquest maleït rotllo de l'a-do-les-cèn-ci-a. A qui se li devia acudir la parauleta? Perquè no em direu que no és ben poca-solta! A-do-les-cèn-ci-a! Sona com "Disneylàndia", però amb un toc sinistre. Pur camuflatge, ni més ni menys. Jo, personalment, l'odio.
Haig de fer alguna cosa. Haig de fer alguna cosa. Haig de fer alguna cosa.
I no faig res.
I si no faig res?
Caram, l'adolescència! Quina passada de rotllo!
Però sé que m'afecta. Sé que sento ràbia. Això és el que sé, el que conta i l'únic que m'importa. Que sento una ràbia forta, que m'ofega, que em domina, que em fa estar així, amb aquesta cara, i aquest posat, i aquesta angoixa. Si això és la part més bona de la meva vida..., em fa mal; de manera que no pot ser que ho sigui.
I això que passa molt de pressa... A mi em sembla que fa una eternitat que estic clavada aquí, sense moure'm, quieta. Cada dia, cada setmana, cada mes. Els caps de setmana em volen que ni els veig; en canvi, de dilluns a divendres el temps avança com una tortuga. Els estius passen com un coet; la resta de l'any és ensopiment. Estudiar, les bronques diàries, l' "a veure que faràs demà", "és que sempre fas una cara...", "digues alguna cosa, no?", "vinga, estudia...; vinga, estudia...". Tot ho tenim en contra. Tot ho tinc en contra. Tot. I què és tot? Doncs tot. Això és tot: tot.
I què passa amb el que a mi m'agrada? A MI. No a ells. A MI. Què passa si jo vull viure, escriure, cantar, viatjar, estimar, que m'estimin... Vull el món, i el vull ara. Res d'esperar. "Un ha de patir i treballar per guanyar-se'l". "Cada cosa al seu moment". "Ara has d'aguantar i preparar-te per al futur, quan siguis major d'edat ja faràs el que voldràs." A mi aquestes frases fetes em rellisquen completament. Això i la solemnitat dels grans, és que...
Ells també em fan ràbia.
Me'ls estimo, però... uf!, vull dir que..., bé, no sé si m'explico. Suposo que no. Si ho sabés explicar, tot seria més fàcil. Sé què sento i prou.
I em sento sola, rabiosa, encesa.
Què dimonis passa, eh? QUÈ DIMONIS PASSA?
Merda d'adolescència...!