ESCALLIMPAR v. tr.
|| 1. Tocar superficialment i sense pressió (Empordà); cast. rozar. Com estirant-se ben bé sols escallimpava amb el cap dels dits la tortugada que servia de cornisa, tornà a baixar cercant quelcom més que fes créixer l'alçària de l'escambell, Víct. Cat., Ombr. 25. No prou amb hora per impedir que la clau l'escallimpés y li espuntés una banya, Caseponce Contes Vallesp. 76.
|| 2. Veure ràpidament quelcom que passa o fuig (Empordà); cast. guipar. «Se n'anava molt rabent, i tot just de Déu el vam poder escallimpar». El pastor, escallimpant-la de cua d'ull, se digué de pensament:—Aquesta pobre dona té una bella migranya, Víct. Cat., Sol. 167. En Peroy l'havia anat a rebre...; tantost va escallimpar-lo, bo y d'un troç lluny ja li cridà, Víct. Cat., Film (Catalana, i, 395).
Fon.: əskəʎimpá (or.); əskəʎəmpá (Llofriu).
Sinòn.:— || 1, resquillar;— || 2, llambregar.
Etim.: format d'un conglomerat de radicals que probablement són els dels verbs esquillar i llampar.
Jo conec només la segona accepció i una paraula que se'n deriva: escallimpada.
«No el vaig poder veure bé, només d'escallimpada»