Segons ma mare ho portem a la sang; ens agrada agradar, mirar, portar un escot generós perquè ens el mirin, jugar, tontejar…sempre i quan sigui amb precaució, respecte i sense passar-se.
Sempre m’he sentit així, amb ganes d’agradar d’una manera o una altre tot i que aixó no em fa forçar la meva manera de ser. S’ha de ser fidel a com un és, doncs si tu mateix no ho ets com seran les altres persones amb tu?
A més a mi me l'han fotut més d'una vegada i no m'agrada la sensació, per tan no faré el mateix als altres.
També haig de dir que estic orgullosa de que em digui que em guanyo a la gent pel meu carácter, obert però amb certa timidesa, vergonyosa perquè si i segons diuen amb un punt de nena i de picardia aparentment incompatibles.
No em puc queixar del meu “historial”, fins i tot mirant enrera i recordant se m’arriben a envermellir les galtes i se m’escapa algun somriure; tot i que no em considero especialment guapa i menys puc dir que estic bona crec que he sapigut jugar bons partits, fins i tot alguns que em pensava impossibles.
El cas és que desde fa molt que no “lligo” sense buscar-ho…m’explico:
És molt fàcil poder quedar, tontejar, flirtejar i fins i tot arribar a més amb algú que has pogut conèixer en qualsevol xat o en una nit de bars, pubs i discoteques. Qui més qui menys, quan ens movem en aquest mons tenim certa predisposció al “carpe diem”, potser es comença de manera innocent i s’acaba trobant el “gusanillo” o segurament s’entra anat al que es va…que és “pillar”.
Però l’altre dia, a la feina, va passar.
Un noi un cinc anys més jove que jo,un mecànic que venia a arreglar unes màquines, em va començar a tirar els trastos molt timidament. Excuses per passar aprop, preguntes que sap que no puc respondra-li, miradetes, somriures, elogis…el cas és que totes aquelles cosses que em fan sortir els colors. Tinc fama de ser molt llançada però a l’hora de la veritat em cago!!!
Em va fer gràcia que fos més jove… normalment sempre em fixo i he anat amb homes més grans
Però em va fer ilusió que algu més jove que jo i , perquè no dir-ho, que no està gens malament es fixes amb mi. I m’agrada, em fa sentir guapa i em creixo, passo uns dies on em penso i sé que em puc menjar mon.
És una enjecció d’autoestima i crec que per aixó m’agraden aquests jocs. Els cas és que no vull deixar de jugar-hi, d’una manera o altre, em senta bé.
I res a veure amb els tontejos de quan ets adolscent, res d’amagar-se a una cantonada per veure com surt de casa seva, res d’engatar-se cada nit i enrollar-se amb qualsevol que t’ha mirat més dues vegades …no hi ha res com l’espontaneitat!!!!
Els jocs que no esperes, les mirades que et ruboritzen, un freg innocent a la mà, un trobar-se sense voler…
No dic que no m’agradi la nit, m’encanta, ni fer llargues xerrades amb algu que amaga la seva cara sota una foto d’en Jude Law…tot té el seu qué, ja sigui per aburriment, per curiositat, per morbo..
Però, avui, ara mateix, estic dessitjant que s’espatlli una altra màquina. ;P