Na Judith estava confosa. No entenia res. Estava estirada en un box de l’Hospital de Haifa. Era a Haifa on anava? Va estar dubtant una bona estona.
Estava tota sola i no hi havia ningú amb qui parlar. Amb ningú amb qui poder aclarir què li havia passat. No parava de barrinar. Semblava un llevataps o uns peot dels ortodoxes jueus.
Al cap d’una bona estona va tornar aquell doctor amb qui ella havia parlat abans. El tenia davant i feia cara de molt preocupat.
-T’havia passat altres vegades, això?
-Però què és el que em passa? Ecs!!! M'he pixat? No pot ser! I quina pudor que faig! Em conec perfectament i us puc assegurar que això no és pas meu.
-I com en pots estar tan segura, que t'olores el pixum?
-No, però tothom quan va al vàter té una pudor pròpia, d'allò què hem menjat o begut...; i sé que quan he sortit de casa, ja havia anat al vàter i, aquesta pudor segur no la he feta mai. Si no em creieu, podeu analitzar... però com!? Si m'hagués pixat tindria les calces molles i no mig cos en amunt! Mira, que sereu llonzes!!
Na Judith tenia raó. El personal mèdic n'havia de dir algun per tal de desfer l'ansietat i donar-li prou confiança.
-Judith, no és el que et penses. Tota l’estona has estat ben sola... Veus, -mostrant-li una petita càmera a prop d’un llum de sostre- si hi hagués hagut algú sobre teu, hauria sonat l’alarma. Digues-me si altres vegades t’havia passat una cosa així? -Van dir-li per canviar de tema...-.
-M'ho hauria d'haver imaginat. Ara esteu fugint d'estudii no em voleu explicar què cony m'han fet! Sóc prou grandeta per no abocar-me una gibrella al damunt. Això sí, no sé on anava ni sé on em vaig desmaiar. La resta ho heu d'investigar vosaltres.
-Em vas dir que vas agafar un bus. On anaves?
-Au sí, aneu canviant de tema...
-Només afirmàvem allò que ens vas dir en un primer moment. Vas agafar el bus. I què més? Tan sols estem intentant reconstruir tot el que vas fer. Et volem ajudar...
En aquell moment va tenir la sort de topar-se amb un soldat que anava a visitar un familiar.
-Sí, ja ho sé, on anava, a l’exèrcit!!!!
-I no hi ha cap delegació a Netània?
-No. La van tancar. A més, volia estar fora de l’àrea d’influència de ma mare.
-Ta mare no et deixa anar a l’exèrcit?
-No. Em tracta com si encara no hagués crescut. També em volia emancipar. Per a ella, jo encara tinc 12 anys.
-Totes les mares es preocupen per les seves filles. Tens més germans?
-No. Sóc filla única.
-Doncs, encara amb més motiu! Saps si la teva mare ha tingut mai una cirisi focal?
-Què?!!! De què esteu parlant? és la primera vegada que escolto una ximpleria com aquesta! Què és una Crisi Focal?
-Llavors com pots dir que és una ximpleria si no saps el què és?
-És el primer que se m'ha ocorregut. Què és una crisi focal? Té alguna relació amb la vista?
-No. És un tipus d'activitat elèctrica anormal que es produeix en un lloc del cervell; en solem dir Crisis Parcials o Focals...vaja, Epilèpsia. Aleshores, t'ho tornem a preguntar: La teva mare ha tingut mai epilèpsia?
-No.
-Com en pots estar tan segura?
-Ma mare té moltes manies, però dubto que hagi tingut mai res greu.
-Tens pare, oncles, ties, avis? No em diguis que has sortit per generació espontània?
El caire que prenia l’interrogatori no agradava gens a na Judith. Es va girar d’esquena per deixar entès que la conversa havia acabat. El doctor es va quedar observant-la una estona més. Va donar l’ordre de posar-se en contacte amb la seva mare. Mentre sentia els comentaris, Judith reia per sota el nas, perquè sabia que no en traurien res de res:
Feia dies havia modificat les dades i no podrien esbrinar on vivia. L’adreça encara era provisional. Daniel ben Ezra, a Jerusalem.
Abans de marxar, el Doctor va demanar a les infermeres servicials, que li canviessin els llençols a la pacient i la portessin a una habitació de planta i aprofitessin per analitzar allò que encara quedava.
