Tots oblidem el cel per cercar un estel alguna vegada en la vida, veritat? Allò veritablement important es que el cel és immutable, perpètu... ell mai s'oblidarà de tu. ...

Rebre un toc, senyal de que ja hi és al lloc D a l'hora X la persona N. Caminar nerviosa cap al lloc D, pensant si és o no bona idea o si enviaràs un missatge disculpan-te per no poder anar-hi. ...

T'estimo, sí, potser amb timidesa, potser sense saber-ne, t'estimo, i et sóc gelós i el poc que valc m'ho nego, si em negues la tendresa;...

Avui he de mantindre l'alegria, la no-nostalgia, la pasivitat, la perseverància, he de ser freda, distant... però alhora somriure. Mantindre's en el no-res i no caure. Suportar. Si vols quelcom has de romandre, esperar... però sobretot lluitar. Lluitar pels teus somnis, que mai ningú no t'ho lleve per què t'ho haurà llevat tot. A més... que hi ha més bonic que somiar? Imaginar? Pensar?... -Viure? -Pot ser sí, pot ser sigui més bonic viure i no endinsar-nos tant al món dels babaducs... Supose q...

Ultimament m'he sentit desencantada amb tot el que suposadament m'envolta. No espere res, mai, de ningú. Això és un avantatge per què rebre sense esperar multiplica tot allò positiu que et pugui aportar. ...

Quan canviem de lloc un moble, la televisió, ens fem un piercing, ens comprem uns pantalons, ens tintem el monyo, llevem una estanteria, etc... ens adaptem a una velocitat vertiginosa al canvis, els asociem com usuals en un parell de dies, com a molt. Pareix que l'adaptació del ser humà és increïble. Per això, convé que apreciem cada moment, que el fet més insignificant sigui una escusa per fer-te treure un somriure. Que amb una caricia et tremole tot el cos de cap a peus. Tenir en compte la q...

Suposadament hi ha coses que em produeixen sentir-me malament, però i si jo no se quines son aquestes coses? Que he de fer? Ara quasevol cosa la magnifique i pense bogeries de gent boja. I potser estigui tornant-me un poc boja. ...

-Digues-ho, digues-ho ja, m’ho hauràs de dir, no?! A que esperes? ...

Va sent hora de dir Adeu i eixes coses... D'acomiadar-se de qui no vols fer-ho i perdre de vista a altres que tenies ganes fa temps. No sé massa bé com sentir-me ni com actuar per a que tot quadre, per a que tots es senten agust. Però si  ni tan sols jo se com em senc... son sensacions, ultims dies. Tinc ganes d'anar-me'n però no en tinc, vull viure l'experiència però m'entristeix el deixar ací moltes coses... i molta gent, vull no pensar més enllà i viure el present però és inevitable... ...

I ara ací, sola, recolzada al sofà, amb els núvols passejant pel cel i una sensació estranya al cos pense; Per què no anar-me'n i deixar-ho tot, tot? Per què pensar que no pot ser? Per què allunyar-me tant de la realtat que fa por? Per què no enviar-ho tot a fer la mà? Per què? I no tinc resposta a cap de les preguntes que em passen ara mateixa pel cap, no tinc resposta i no se si vull tindre-la. ...

Estar lluny de casa, de la terra, és fotut. Va a fer un mes que estic fora i ja senc l'enyorança de la gent, dels carrers i de tot un poc. ...

Pots ser quan torne a anar-me'n senta açò, molt més que morriña... Se que he d'anar-me'n, jo ho vaig decidir, però em costa més que mai, ara més que mai, no vull... ...