Raquel Canet Sancho
per en 27 Juny 2011
1,760 Vistes

-Digues-ho, digues-ho ja, m’ho hauràs de dir, no?! A que esperes?

-Sóc jo el que desespera, el que trenca l’alba cada matí per un somriure, el que es desviu... el que... Sóc jo el que desespera!!

-I després de tot penses que puc arribar a estimar-te com tu a mi? Abans no has desesperat, no trobava t’estimes cada nit, ni abraçades de benvinguda. Penses que ara hauria de donar-ho tot perquè tu has volgut tornar a començar?

-Sempre he estat començant, sempre, sempre...

-No és cert, sempre has estat esperant un final incert, bordejant el límit de la desgana, de la despreocupació, de no apartar suau els cabells de la cara, de una mirada furtiva, mai has estat per a mi...

Publicat a: Reflexions