Tot arriba. Ahir, finalment, trasllat dels presos cap al judici que sembla que començarà aviat. Aquest trasllat, entre molts altres petits i grans detalls, ens deixa el descobriment de com són els autobusos que es fan servir per a aquests menesters i, oh!, sorpresa, hem sabut que consten de minúsculs compartiments on els presos passen hores de viatge en condicions més pròpies del transport de bestiar que no pas del de persones. Ara descobrim com és el transport de presoners i com funcionen e...

Fa quatre dies, com aquell que diu, que es van lliurar els Premis Gaudí, de cinema, i per unes hores vam tornar a posar en primer pla aquest meravellós món de fantasia, d’imaginació i de ficció, sobretot de ficció, que és el cinema, en què els herois són capaços de qualsevol gesta, els amants són insaciables, els dolents sempre perden, i els somnis es fan realitat. I com que les fronteres de les pantalles cada cop són més difuses, el mateix es pot dir de la televisió, ja posats. Tothom que h...

Temps era temps… Bé, no tant, de fet, tot just un any i una mica més, que es va produir un d’aquells moments que només alguns països i només algunes persones tenen la sort de viure, en què un objectiu clar i ben definit aconsegueix aglutinar forces polítiques, gent de tota mena i condició, i fins i tot la policia, i que acaba aconseguint que, per uns instants, ens mirem al mirall com a societat i ens agradem. Però ja se sap que dura poc l’alegria a cal pobre. Avui, encara no un any i mig des...

Vuitanta per cent. Aquesta xifra és una de les que més es van repetir ahir en els resums informatius de la conferència política d’Oriol Junqueras. Una xifra extraordinàriament ambigua, que es mou entre el percentatge que més o menys tothom accepta com la població que voldria un referèndum d’independència acordat, i la que representaria una majoria clara i indiscutible d’independentistes, als ulls del món. Ja fa dies, potser massa i tot, que es parla d’eixamplar la base de l’independentisme, ...

De debò que encara hi ha algú a qui li pugui sorprendre la pujada o el retorn de l’extrema dreta i del feixisme arreu del món? Potser, com acostuma a passar, el millor és mirar ben a prop per entendre què passa a altres llocs. Per una vegada, Espanya pot ser aquella mena de microcosmos que reprodueix la immensitat de l’univers. Ahir mateix, Afonso Guerra, vaca sagrada del socialisme espanyol i persona que, per edat, ha viscut moltes coses, com per saber què diu i per què, ho deixava ben clar...

No hi ha com crear un nom genèric per a alguna cosa, i si pot ser inventat, encara millor, per esvair la realitat rere una paraula o unes sigles. D’alguna manera, és com si posar nom, etiquetar, ja normalitzés les coses, ja ens permetés tenir un calaix on endreçar-les i, d’aquesta manera, calméssim el neguit que sempre genera qualsevol novetat. Justament això és el que passa amb un substantiu que darrerament està adquirint un gran protagonisme. Em refereixo a “mena” o, sobretot, “menes”, en ...

Qui no ha sentit mai el plaer immens de rebre la gratitud o el reconeixement d’algú per alguna cosa? A qui no li agrada saber que el que ha fet està bé, o que ha estat realment útil o beneficiós? Gratitud i reconeixement, dos sentiments positius fonamentals, valuosíssims, i de vegades massa cars de veure. Vivim temps en què tot sovint tenim la temptació de pensar que mereixem tot el que tenim, i molt més encara, i que, per aquest motiu, tot i tothom ha d’estar al nostre servei, sempre que en...

Diu la dita que s’agafa més aviat a un mentider que a un coix. Potser caldria afegir que si, a sobre, el mentider ho és per negar allò que és evident, o si la casualitat juga al joc de les coincidències, la mentida està condemnada a durar ben poc, i el mentider a quedar com a tal, gairebé des del primer moment, per més ministre o delegada del Govern que sigui. Respectem la jerarquia. El ministre Borrell tornava a repetir fa pocs dies aquell vell i insostenible argument que el miler de lesion...

Hi ha imatges que ofenen. I ho fan tant pel seu contingut com pel que comuniquen i, fins i tot, pel que poden arribar a evocar. Una d’aquestes imatges és, sense cap mena de dubtes, la de Cristiano Ronaldo entrant al jutjat a signar una condemna de 23 mesos de presó, que evidentment no complirà, i gairebé 19 milions de multa, que imaginem que sí que pagarà. El fet, en si mateix no té més que la foto d’un de tants defraudadors d’impostos. El que el fa diferent és, d’una banda, el posat del delin...

Això és un no parar. Cert que hi ha un temps per a tot, i que cada cosa té la seva temporada i el seu moment. Això, els pagesos prou que ho saben. Però sempre hi ha alguna que altre fruit bord que sembla que no tingui temporada preferent, i que sempre es pugui donar, en qualsevol moment i per qualsevol motiu. Posem alguns exemples recents, perquè la cosa resulti més entenedora: Primer. Fa uns pocs dies, un advocat, Benet Salellas, no va poder entrar en una comissaria gironina a donar assistè...

Encara em sobta -serà que no he perdut del tot la capacitat de sorprendre’m- la quantitat de gent que demana que la policia actuï contra els taxistes de la mateixa manera que ho fa contra els independentistes. Malament rai quan el que demanem és estopa per a tothom. Els taxistes protesten com ha fet sempre la classe obrera davant de qualsevol conflicte laboral important, amb contundència i amb dosis de violència, fins i tot. Fins aquí, no ens enganyem, res de nou, tot i la tradició recent de...

Ja diuen que tot està inventant. I potser sí que tenen raó. Som moderns, molt moderns; ens creiem innovadors a més no poder i cada dia, de bon matí o abans de fer cap al llit, tenim la temptació de pensar que finalment hem descobert la sopa d’all. Aleshores, satisfets, descansem una estona, que això de la modernitat és molt cansat. Però davall del maquillatge de la modernor, sempre acostumen a viure els clàssics; també en política i en les seves maneres de fer, per cert. Avui recomano la lec...