Una imatge més del 9N.  O potser millor, una curiositat.  Mentre moltes persones no podien votar perquè els seus DNI estaven caducats (problemes amb els papers, al cap i a la fi), o molta gent estava pendent de les denúncies o de les actuacions dels jutjats (més papers), l'organització de la jornada patia el 90% dels atacs informàtics del món, que ja és dir. Sembla contradictori, fins i tot.  Però la realitat és així.  Vivim en una societat encara dependent de la paperassa, de la burocràcia,...

Hi ha dies estranys, diferents si més no.  Un bon exemple són els ponts, aquesta anomalia freqüent del calendari que situa un dia feiner entremig de festius.  Quan això passa, es multipliquen les situacions anòmales.  Hi ha establiments que tanquen i fan festa, hi ha d'altres que no tanquen perquè altres fan festa, n'hi ha que van a mig gas, amb plantilles mínimes... i pel que fa a les persones, si fa no fa. En resum, que hi ha dies que no acabem de tenir massa clar si són feines, festius, o...

El discurs unionista té una clara tendència a assimilar sobirania (catalana, evidentment) amb tot d'elements geogràfics, identitaris, patriòtics, culturals, idiomàtics i més o menys folklòrics... per tal d'oposar-los al seu discurs "assenyat" de la recuperació econòmica, creació d'ocupació, augment de competitivitat...  És a dir, miren de contraposar sentiment i raó. Però vet aquí que, cada cop més, aquest discurs es va quedant vell i estèril.  Sobretot quan llegim notícies com aquesta, que ...

Malgrat els discursos oficials, hi ha un detall que ens ajuda a endevinar quan un determinat govern és a punt de perdre el poder:  quan comença a fer una política de terra cremada. Quan un govern veu clar que el seu futur immediat és lluny dels centres de direcció acostuma a aprovar grans inversions que endeuten sense remei el que vingui, o a signar contractes que afavoreixen interessos de persones i empreses afins, sense anar més lluny.  En el millor dels casos, tot es fa dins de la més est...

Fa uns dies que corre per Internet aquesta imatge d'un metge de Califòrnia (podria ser de qualsevol lloc del món) després de perdre un pacient seu de dinou anys.  Aquesta és la viva representació del dolor, del fracàs, de la impotència.  Però més enllà de la imatge en ella mateixa hi ha tot un discurs, encara molt més important. Qui no ha perdut mai un amic, un projecte, una feina, una parella, un somni...?  Qui no ha sentit mai la plantofada terrible del fracàs amb què la vida ens baixa del...

Hi ha gent (no goso dir-ne persones) que són dolentes, en el més pur sentit de la paraula.  Són gent a qui tant els fan els drames humans, les legítimes il.lusions o, en general, qualsevol cosa que contradigui les seves idees o els seus principis, generalment disfressades de veritats universals o de fonamentalisme religiós, per tal de revestir-se d'allò que en podem dir veritats absolutes. Però el mal, la dolenteria en sentit estricte, sempre acaben manifestant-se, amb  tota la seva crueltat...

A poc a poc -lamentablement a poc a poc- la veritat, per més que es vulgui amagar, sempre acaba sortint, encara que es tracti de qüestions que afecten el complex laberint polític del Partit Popular.  I és que aquests darrers dies hem sabut un parell de coses prou interessants: La primera, important perquè sempre s'ha acusat el Govern de la Generalitat de malbaratar els diners, és que la Generalitat Valenciana va dedicar un bon grapat de diners públics destinats, al rescat de les seves ruïnos...

Amb el foc, no s'hi juga.  I amb armes de foc, encara menys.  Aquest principi tan elemental del sentit comú sembla que el van ignorar algunes persones, a l'estat d'Arizona, on va morir un instructor de tir mentre ensenyava a disparar a una nena de 9 anys. La simple imatge d'una nena de 9 anys empunyant una arma de foc ja fa venir angúnia.  Pensem en les imatges de nens soldats que de tant en tant apareixen a les portades dels mitjans.  Però encara resulta més esgarrifós pensar que disparar u...

Aquesta setmana ha saltat la notícia del projecte de fer el primer parc temàtic dedicat als barrufets a les antigues Basses d'Alpicat i no són poques les persones que s'imaginen una mena de Port Aventura de Ponent, amb ninotets de color blau.  Com a idea, d'acord, i com a recuperació d'un gran espai degradat, també.  Però de dubtes, també uns quants: - Diuen des de la Paeria de Lleida que ara cal trobar inversors que puguin assumir el projecte.  Sembla que ja hi ha alguns grups empresarials ...

Ahir al vespre, un dels telenotícies privats d'àmbit estatal obria els seus titulars afirmat que a la Gran Bretanya s'havien encès totes les alarmes perquè, per primer cop, una enquesta prou fiable donava la victòria al sí en el referèndum independentista. Tot un exercici de periodisme:  el sí a la independència, en un procés impecablement democràtic i pactat amb el govern britànic genera alarma. ...

Imagino que per sort, no cada dia és una muntanya russa.  No cada dia ens reserva descobertes sorprenents, ni experiències noves, ni sensacions inimaginables.  També hi ha dies que, quan ens posem al llit, pensem "avui no ha passat res".  I és que les hores han passat en calma, emmarcades en una rutina predicible:  en hem llevat, hem treballat l'estona que ens pertoca, hem menjat qualsevol cosa, res d'excepcional, hem xerrat amb la família i els amics, hem vist la tele, potser fins i tot hem l...

Si algú encara es pensava que vivim en una societat democràtica, on els ciutadans de cada país tenen dret a elegir els seus destins i els representants polítics que els ajudin a arribar-hi, ja pot anar deixant la innocència en un bagul a l'últim racó de les golfes, perquè els fets dels darrers mesos ens van presentant, amb tota la seva cruesa, la gran mentida en què vivim des de fa dècades. Potser pensareu que em refereixo al procés català; a allò que en absència de violència es pot parlar d...