Francament, no tenia cap intenció d’escriure avui sobre la sessió d’ahir del judici aquest que fan a Madrid, però resulta molt complicat ignorar un despropòsit tan monumental com el que ahir vam poder escoltar i mig veure, en la primera sessió d’interrogatoris. Si tota la solidesa argumental i probatòria de les acusacions ha de ser la que es va posar davant del tribunal ahir, el ridícul de tot plegat tindrà dimensions colossals. Entre imprecisions, confusions, mitges veritats i mentides dive...

Que la llengua se’ns desfà entre els dits és una obvietat que només la ceguesa d’una devoció absurda pot negar. No només es tracta de la impossibilitat de cada cop més gent de construir una frase ordenada i coherent, amb totes les lletres i sense icones, sinó també, en bona part, perquè ens anem acostumant a parlar en públic a cop de titular, de missatge breu, sorprenent, encara que sigui sense cap sentit. L’impacte és el que compta, sobretot si sabem que hi ha algú esperant a esbombar les nos...

Malament rai quan ens comencem una partida sabent que l’hem de perdre. I malament rai quan assumim com a normals fets i situacions que no ho són de cap manera. Ahir va començar un judici absurd, innecessari, evitable, i una de les primeres coses que s’hi van sentir és que tothom dona per segures unes condemnes que seran revocades per uns altres jutges, d’aquí a uns anys. Malament quan sortim a jugar amb la certesa de la derrota i rifant-ho tot a una segona volta. ...

Segurament, avui, tocaria dedicar aquestes quatre ratlles a parlar del judici que començarà a Madrid i tot plegat. Seria, fins i tot, políticament correcte fer-ho. Però avui em ve més de gust tirar pel camí de la incorrecció política i comentar unes paraules mig ofegades per altres actualitats, del conseller Buch, en una recent visita al parc de bombers de Martorell. Sense entrar en detalls, ni en les condicions lamentables en què sovint han de treballar aquests professionals (els bombers), ...

Aquesta setmana que ha quedat enrere, entre discursos pretesament democràtics, trencaments de negociacions i brams feixistes, també ens ha deixat alguna notícia que valdria la pena no passar per alt, abans que la desmemòria del temps li passi per sobre. Entre aquestes notícies gairebé anònimes, vull destacar la de la defunció del dibuixant Enric Pon, als 85 anys d’edat. Pons va ser, durant molts anys, dibuixant de l’Editorial Bruguera, sota el pseudònim de Kheto Rigol. Aquest home va haver d...

El cert és que fa més aviat fàstic, constatar contínuament que la nostra classe política viu a salt de mata, a cop d’enquesta, en un dia a dia sense futur i sense projecte. Un bon exemple l’hem tingut aquesta darrera setmana. Si començàvem amb allò de les taules de diàleg i la figura del relator / mediador / el que vulgueu (perquè no existirà), l’hem acabada amb un teòric trencament del diàleg, i amb una convocatòria de gran manifestació feixista a Madrid, sota un lema clàssic: “Una, grande ...

On és la línia que separa l’argument, compartit o no, del despropòsit? On aquella que indica que la mentida ja no deixa espai a la realitat? Aquestes dues preguntes es podrien aplicar, ben bé, a qualsevol àmbit de la nostra existència, però ara mateix les plantejo en termes polítics. Durant molts mesos hem vist com el bloc PP-Ciutadans-PSOE compartia pancartes, objectius i discursos, fent saltar pels aires allò de la dialèctica entre dreta i esquerra. Per als suposats socialistes, a Cataluny...

Un mal dia el té tothom. Cert, no seré jo qui ho negui, però tampoc negaré que posada aquesta expressió en boca de segons qui, només pot sonar a excusa de mal pagador. I si aquest “segons qui” és una autoritat eclesiàstica, la cosa adquireix unes dimensions que ens diuen que ja no és un mal dia, el que s’està volent justificar. Ja fa temps que van aforant, a poc a poc, però cada cop amb més intensitat, casos de nens que al cap dels anys tenen el valor de fer públics els abusos sexuals que va...

gual com en tantes altres coses de la vida, en això de prohibir, tot és començar. Al principi fa una certa por, o angúnia, fins i tot, però ho proves, veus que no passa res, i et vas animant fins que li acabes agafant el gust. A partir d’aquí, ja tot és imprevisible. Això és el que ha passat amb el color groc, a casa nostra. Primer va ser la Junta Electoral la que va dictar que calia enretirar els símbols grocs de la via pública durant la campanya electoral, perquè els va considerar partidis...

Hi ha un vell acudit que explica que un home va a la consulta del metge i li relata tots els seus mals. En acabar, el metge se’l mira fixament, amb aquell posat seriós dels metges, i amb to convincent li diu: “jo de vostè, això, m’ho faria mirar”. No sé per què m’ha vingut al cap aquest acudit tan intranscendent i tan antic. Bé, de fet, ha estat arran de veure com molts dels nostres responsables polítics (alts càrrecs inclosos) semblen instal·lats en l’exercici de fer un diagnòstic més o men...

El curt febrer, si comença ventós, acaba pitjor, diu la dita (o alguna cosa semblant). En qualsevol cas, malament rai, perquè aquest curt febrer ha començat ventós, fred, nevat i fent parar boja la Candelera, que no ha sabut ben bé si riure, plorar, o girar-se d’esquenes, i que cadascú digui la seva. Aquest febrer també ha començat amb unes declaracions de Gabriel Rufián, amb les quals ens adverteix contra l’enorme i mai vist desplegament mediàtic que es prepara, i que porta molt mesos prene...

No deixa de ser curiós que sent com som, tothom diferent de tothom, amb un ADN diferent i amb una composició genètica i biomètrica diferent, la societat acabi imposant unes pautes de comportament que tendeixen a uniformitzar aquesta absoluta diversitat. Tots som únics i irrepetibles, amb les nostres capacitats i amb les nostres possibilitats de desenvolupar-les. Però algú, potser algú que no sabem, ni imaginem, o un petit nucli de caps pensats, a cada moment, va decidint com hem d’actuar, qu...